Avui m'agradaria compartir una reflexió amb vosaltres.
Tinc unes companyes de feina que són genials i de tan en tan deixen anar frases com aquestes, PAM, res és obligatori. I quanta raó que tens Montse.
Us proposo un exercici. Agafeu un paper, i anoteu tot allò que feu al dia perquè penseu que és obligatori.
Vinga valents!
Ho teniu? Bé, ara penseu que tot això ho feu perquè vosaltres ho heu decidit. Voleu eliminar alguna cosa? Compensa?
En el post de la setmana passada us explicava que hi ha vegades que la vida és Matrix, que et trobes en situacions que tu no controles i que el marge de maniobra enfront el "destí" és molt petit.
Bé, jo crec que el marge de maniobra es troba en el dia a dia, en les petites coses i sobretot es troba connectant amb un mateix.
Amb aquest exercici ens fem més conscients que la nostra realitat es construeix responsabilitzant-nos del propis actes, viure la vida connectat amb un mateix és gaudir-la, és sentir-la i és estimar-la. Perquè quan ens fem conscients del nostre present sempre estem al lloc que ens toca.
Que tingueu un molt bon dimarts!
martes, 10 de noviembre de 2015
lunes, 2 de noviembre de 2015
EL QUE HAGI DE SER, SERÀ
Primer de tot bon dia, sí, plou, sí, fa vent, sí, fa fred. Però com diu la Lucia Be els dilluns són menys dilluns si són amb els llavis pintats de vermell. Així que ja ho sabeu, pintallavis a la mà i a gaudir del dia.
Fa dies que sento que estic a Matrix, que d'aquesta vida només hi ha un percentatge molt petit que controli jo (i com ja sabeu sóc una controladora compulsiva en rehabilitació) i això no sé si m'espanta o m'agrada. Sovint, observant les meves amistats i a mi mateixa, penso que independentment de les pròpies decisions la vida et porta on havies d'estar. Així, amb OBLIGACIÓ. Perquè és cert, cadascú té un lloc, un lloc a la família, un lloc a la feina, un lloc al grup d'amics... I quan ens desordenem el sistema es penja i les coses no et surten precisament bé. Us heu fixat que de cop, algú l'hi surt tot bé? La vida l'hi somriu? Això és que està ordenat, al seu lloc, fent el seu paper. Quina tristor... és com si hi hagués una sala enorme amb un arxiu de cada persona amb un fi, un objectiu a complir (i ja no entrem en temes sistèmics perquè no acabaria mai l'entrada). Deu ser una mica així:
Tinc una amiga que diu que l'hi encanta que tot sigui així, diu que ella flueix i es deixa portar, secretament sento que ella és la intel·ligent aquí. Diga-l'hi determinisme, diga-l'hi destí, però el cas és que hi ha masses proves que la nostra vida en realitat està molt escollida. I que tot passa per algun motiu.
Potser no podrem escollir de qui estar enamorats, ni la nostra professió, ni els nostres aprenentatges, potser el marge és molt petit, però si més no, encara podem escollir de quin color pintar-nos els llavis en dies de pluja.
Que tingueu un molt bon dilluns!
Fa dies que sento que estic a Matrix, que d'aquesta vida només hi ha un percentatge molt petit que controli jo (i com ja sabeu sóc una controladora compulsiva en rehabilitació) i això no sé si m'espanta o m'agrada. Sovint, observant les meves amistats i a mi mateixa, penso que independentment de les pròpies decisions la vida et porta on havies d'estar. Així, amb OBLIGACIÓ. Perquè és cert, cadascú té un lloc, un lloc a la família, un lloc a la feina, un lloc al grup d'amics... I quan ens desordenem el sistema es penja i les coses no et surten precisament bé. Us heu fixat que de cop, algú l'hi surt tot bé? La vida l'hi somriu? Això és que està ordenat, al seu lloc, fent el seu paper. Quina tristor... és com si hi hagués una sala enorme amb un arxiu de cada persona amb un fi, un objectiu a complir (i ja no entrem en temes sistèmics perquè no acabaria mai l'entrada). Deu ser una mica així:
Tinc una amiga que diu que l'hi encanta que tot sigui així, diu que ella flueix i es deixa portar, secretament sento que ella és la intel·ligent aquí. Diga-l'hi determinisme, diga-l'hi destí, però el cas és que hi ha masses proves que la nostra vida en realitat està molt escollida. I que tot passa per algun motiu.
I doncs, si és així, quina és la nostra feina? I quin paper juguem nosaltres?
Que tingueu un molt bon dilluns!
domingo, 25 de octubre de 2015
NO JUTJIS UN LLIBRE PER LA PORTADA
Us heu preguntat mai perquè emboliquem els regals? Si l'important és el regal, perquè el guarnim amb paper bonic i cintes de colors? Què tenen els emboltoris que ho fan tot TAN màgic?
Els éssers humans vivim a cavall de la bellesa i l'estupidesa. Si mai em fan decidir per una de les dues m'hi veuré incapaç. Ens agraden les coses embolicades, els regals, les galetes, els llibres, les converses, el filtreig, etc. Com més embolicat més ganes tenim de desembolicar-ho (o això deia la Coco Chanel), aquest repte ens fascina. Les coses massa fàcils, massa evidents no fan per nosaltres, ens avorreixen (i aquest és el gran mal del SXXI: l'avorriment). També s'hi uneixen més coses en un emboltori: l'amor que s'hi ha posat, el ritual de desembolicar, el sentir-se únic, el relacionar-ho amb l'aniversari i en bons moments, el pensar que és una cosa especial, les papallones a l'estomag...
Ens xifla el packagin, i hi ha botigues online especialitzades en aquesta nova disciplina, fins que al final caiem en l'absurditat (o no) de que sigui més bonic l'emboltori que l'interior (i això em sona d'alguna cosa).
En definitiva, alguna vegada he sentit que si no pots vènçer, t'hi has d'unir, i això és el que he fet. Heu vist mai un llibre terriblement lleig, amb les il·lustracions antiquades, les pàgines esgrogeïdes, però que la història sigui apassionant? Bé, doncs aquest són els llibres que cal passar per la màquina del temps i embellir perquè els infants s'hi fixin. NO cal retirar els llibres bons que són vells, només presentar-los bé.
Aquí en teniu un exemple:
Proveu-ho! Eficàcia del 99% (l'1% restant es deu a causes alienes a la literatura, però que no venen al cas). I si tot això no us ha convençut us proposo un experiment: proveu de fer dos regals un embolicat i l'altre que no, i observeu la diferència.
Bon diluns i bones lectures!
Els éssers humans vivim a cavall de la bellesa i l'estupidesa. Si mai em fan decidir per una de les dues m'hi veuré incapaç. Ens agraden les coses embolicades, els regals, les galetes, els llibres, les converses, el filtreig, etc. Com més embolicat més ganes tenim de desembolicar-ho (o això deia la Coco Chanel), aquest repte ens fascina. Les coses massa fàcils, massa evidents no fan per nosaltres, ens avorreixen (i aquest és el gran mal del SXXI: l'avorriment). També s'hi uneixen més coses en un emboltori: l'amor que s'hi ha posat, el ritual de desembolicar, el sentir-se únic, el relacionar-ho amb l'aniversari i en bons moments, el pensar que és una cosa especial, les papallones a l'estomag...
Ens xifla el packagin, i hi ha botigues online especialitzades en aquesta nova disciplina, fins que al final caiem en l'absurditat (o no) de que sigui més bonic l'emboltori que l'interior (i això em sona d'alguna cosa).
En definitiva, alguna vegada he sentit que si no pots vènçer, t'hi has d'unir, i això és el que he fet. Heu vist mai un llibre terriblement lleig, amb les il·lustracions antiquades, les pàgines esgrogeïdes, però que la història sigui apassionant? Bé, doncs aquest són els llibres que cal passar per la màquina del temps i embellir perquè els infants s'hi fixin. NO cal retirar els llibres bons que són vells, només presentar-los bé.
Aquí en teniu un exemple:
![]() |
| https://es.pinterest.com/pin/172544229445031265/ |
Proveu-ho! Eficàcia del 99% (l'1% restant es deu a causes alienes a la literatura, però que no venen al cas). I si tot això no us ha convençut us proposo un experiment: proveu de fer dos regals un embolicat i l'altre que no, i observeu la diferència.
Bon diluns i bones lectures!
Etiquetas:
biblioteca escolar,
biblioteca infantil,
edicions antigues,
la secció prohibida,
literatura infantil,
no jutjis un llibre per la portada,
packagin
domingo, 18 de octubre de 2015
EL TAULER D'ESCACS
No podem negar que ens envolten les metàfores, i m'encanta. Una de les meves preferides és la del tauler d'escacs.
Diu així: cada vida és un tauler d'escacs amb moltes peces, quan tu mous, el teu voltant està obligat a moure si vol seguir la partida.
És a dir, cada acció que fas té conseqüències, fins i tot, si no mous pot ser que no tinguis mai més cap partida que aquella que vius en el moment (i quina tristesa!). Sempre hi ha un guanyador, però no patiu perquè hi ha moltes partides.
Diu així: cada vida és un tauler d'escacs amb moltes peces, quan tu mous, el teu voltant està obligat a moure si vol seguir la partida.
És a dir, cada acció que fas té conseqüències, fins i tot, si no mous pot ser que no tinguis mai més cap partida que aquella que vius en el moment (i quina tristesa!). Sempre hi ha un guanyador, però no patiu perquè hi ha moltes partides.
Partides llargues, curtes, intenses, plaents,
incòmodes, estressants, tristes, partides i jugadors per parar un tren.
L'important és ser conscient de quina és la partida que es juga, i saber que és trampa moure les fitxes dels altres per guanyar. Les úniques fitxes que pots moure són les teves, i esperar. Esperar a saber quin és el moviment del contrincant -va, siguem bones persones i canviem contricant per a company de partides, perquè al cap i a la fi, no hi ha mai ningú que perdi-.
L'important és ser conscient de quina és la partida que es juga, i saber que és trampa moure les fitxes dels altres per guanyar. Les úniques fitxes que pots moure són les teves, i esperar. Esperar a saber quin és el moviment del contrincant -va, siguem bones persones i canviem contricant per a company de partides, perquè al cap i a la fi, no hi ha mai ningú que perdi-.
Us heu preguntat mai quin tipu
de jugador sou? Sou dels que deixeu les partides a mitges? Dels que
s'enfaden? Dels impulsius? Dels que eternitzen la jugada fàcil? Dels
fidels que només juguen una partida? Dels que en saben jugar més d'una?
domingo, 11 de octubre de 2015
VEURE PASSAR ELS NÚVOLS
Vaig jugar a veure passar els núvols en un ferry d'Itàlia cap a Croàcia, i en aquell acte senzill, sota el sol, i amb una brisa marina exquisita, vaig adonar-me dels aprenentatges que estava fent. I tots a través de la felicitat.
Crear històries mentre mires els núvols implica molts ítems interessants al món de l'educació, i ningú ho diria.
Ens cal dur a la pràctica la imaginació, l'agilitat mental, la fluïdesa, l'oralitat, les habilitats socials, etc. A més a més, es crea un vincle bonic amb la persona que jugues que propicia que tot plegat sigui més que divertit. I si, com en el meu cas, jugues en una llengua que no és la teva, com l'anglès o l'italià, els aprenentatges lingüístics no tenen preu ni mesura.
La natura és sàvia i mestra. Si no fos que ens entestem a tancar-nos entre quatre parets per "aprendre", podriem crèixer envoltats de coneixement. I la gran sort que tindriem és que la naturalesa no creu en mòduls, ni en assignatures, tot el que et mostra està aglutinat, ens presenta realitats holístiques que ens cal assimilar com un tot. Malauradament, sembla que haurem d'esperar uns quants anys més per compendre que seure en cadires en una classe ens limita.
Grazie ;)
Crear històries mentre mires els núvols implica molts ítems interessants al món de l'educació, i ningú ho diria.
Ens cal dur a la pràctica la imaginació, l'agilitat mental, la fluïdesa, l'oralitat, les habilitats socials, etc. A més a més, es crea un vincle bonic amb la persona que jugues que propicia que tot plegat sigui més que divertit. I si, com en el meu cas, jugues en una llengua que no és la teva, com l'anglès o l'italià, els aprenentatges lingüístics no tenen preu ni mesura.
La natura és sàvia i mestra. Si no fos que ens entestem a tancar-nos entre quatre parets per "aprendre", podriem crèixer envoltats de coneixement. I la gran sort que tindriem és que la naturalesa no creu en mòduls, ni en assignatures, tot el que et mostra està aglutinat, ens presenta realitats holístiques que ens cal assimilar com un tot. Malauradament, sembla que haurem d'esperar uns quants anys més per compendre que seure en cadires en una classe ens limita.
No perdem l'esperança, encara tenim temps. Temps d'educar des de la felicitat, temps d'ensenyar des de l'humilitat i temps de veure passar els núvols.
Grazie ;)
jueves, 8 de octubre de 2015
L'ÓS QUE ESTIMAVA ELS LLIBRES
Quan veus la portada sospites que et pot agradar, el títol et crea curiositat, però el que no t'esperes és que t'emocioni i et toqui la fibra més sensible que poseeixes.
Les guardes ens emmarquen un espai boscós, verd, amb aigua. Sembla que si tanques els ulls pots sentir el rierol i el vent entre les branques. Per algun motiu sospites un silenci plàcid i una pau sense precedents.
Aquesta és una història d'amor, una de les més romàntiques (de debò) que he llegit últimament, una història tendra, màgica i única.
L'he llegit moltíssimes vegades, però cada vegada s'em trenca la veu i un sospir intern (o no) em sacseja de dalt a baix.
L'he llegit a infants de 3 anys, de 6, de 8 i d'11, i TOTS han quedat marevellats.
Aquest llibre és un homenatge als llibres, i a la lectura en veu alta, i perquè no... un homenatge a les mares. A aquelles que amb tota la seva passió llegueixen als seus fills nit rere nit. I a aquells infants que sense entendre res se la miren bocabadats i saben que en aquella veu comença i acaba tot el seu univers.
Aprofito per fer una crida: llegiu en veu alta. Llegiu als qui estimeu amb xiuxiuejos i intenció. El secret més ben guardat de la història és que a tothom l'hi agrada que l'hi narrin històries, a tothom l'hi agrada escoltar l'amor a cau d'orella.
Menys xorrades i més literatura.
L'he llegit a infants de 3 anys, de 6, de 8 i d'11, i TOTS han quedat marevellats.
Avui no explico activitats complementàries perquè aquest llibre és d'aquells que no es treballen sinó que es regalen.
Aprofito per fer una crida: llegiu en veu alta. Llegiu als qui estimeu amb xiuxiuejos i intenció. El secret més ben guardat de la història és que a tothom l'hi agrada que l'hi narrin històries, a tothom l'hi agrada escoltar l'amor a cau d'orella.
Menys xorrades i més literatura.
martes, 6 de octubre de 2015
EL MÓN ÉS DELS FELIÇOS
M'he tornat una feliç(a), que així en femení queda molt bé. A vegades arribo tard als llocs, i hi arribo corrent, però no preocupada. Sovint, tanco l'ordinador amb la feina no acabada, i a voltes m'en vaig a dormir a hores impronunciables fent coses interessants que l'endemà sé que recordaré. Sóc una feliça.
Parlo amb sinceritat i des del cor, però amb molt de respecte i sense perdre mai el somriure, tinc clar que les meves circumstàncies són les que són perquè així jo ho he escollit i que la queixa ha de ser momentània i divertida.
Escullo amb qui comparteixo la meva vida perquè estic bé sola, he aprés que és amb la llibertat que es construeix l'amor i no amb la retenció. No em preocupa el demà, perquè tinc prou feina amb l'avui.
He perdut un vol entre rialles (i bitllets de menys al moneder) i tinc somnis que sé que són només somnis, i que són només meus, inconfessables.
Fa ja molt de temps que no m'enfado amb ningú. Sóc una feliça.
I amb això, amb aquest comentari és com etiquetem la gent que... és despistada, que no recorda mai res, que es desconcentra, que no sap on va, que està perduda. Perquè ens sembla, a vegades, que la felicitat és infantil, i que tots hem de madurar. MADURAR! aqusesta pel·lícula que ens han venut que és ser responsable, tenir feina, seguir un camí, complir objectius, ser algú important, etc. Madurar sovint va acompanyat d'aquella frase: no es pot tenir tot.
I perquè no? (d'acord escèptics del món, evidentment no es pot tenir tot) però ho apliquem a coses molt bàsiques, que podriem tenir. Sovint sento persones dir: en aquesta vida no es pot tenir tot, resignades perquè han de treballar i no poden fer coses que els agradaria fer. Em deprimeix. Des de quan hem vingut a aquesta vida per ser infeliços, o pitjor! Perquè venim programats per ser el nostre pitjor enemic?
Per tant, avui, quan surtis de casa mira't al mirall i vesteix-te amb teu millor somriure, ja no només per tu, sinó per educar a la societat, per canviar-la a base d'alegria i felicitat. Perquè des de la queixa, des del mal humor, des de la comoditat, des del menyspreu, des del jutjar... Així no canviarem res. I ens cal una revolució.
Mira't al mirall i sigues sincer/a amb tu mateix/a, quin bon dia per ser feliç!
Parlo amb sinceritat i des del cor, però amb molt de respecte i sense perdre mai el somriure, tinc clar que les meves circumstàncies són les que són perquè així jo ho he escollit i que la queixa ha de ser momentània i divertida.
Escullo amb qui comparteixo la meva vida perquè estic bé sola, he aprés que és amb la llibertat que es construeix l'amor i no amb la retenció. No em preocupa el demà, perquè tinc prou feina amb l'avui.
He perdut un vol entre rialles (i bitllets de menys al moneder) i tinc somnis que sé que són només somnis, i que són només meus, inconfessables.
Fa ja molt de temps que no m'enfado amb ningú. Sóc una feliça.
I amb això, amb aquest comentari és com etiquetem la gent que... és despistada, que no recorda mai res, que es desconcentra, que no sap on va, que està perduda. Perquè ens sembla, a vegades, que la felicitat és infantil, i que tots hem de madurar. MADURAR! aqusesta pel·lícula que ens han venut que és ser responsable, tenir feina, seguir un camí, complir objectius, ser algú important, etc. Madurar sovint va acompanyat d'aquella frase: no es pot tenir tot.
I perquè no? (d'acord escèptics del món, evidentment no es pot tenir tot) però ho apliquem a coses molt bàsiques, que podriem tenir. Sovint sento persones dir: en aquesta vida no es pot tenir tot, resignades perquè han de treballar i no poden fer coses que els agradaria fer. Em deprimeix. Des de quan hem vingut a aquesta vida per ser infeliços, o pitjor! Perquè venim programats per ser el nostre pitjor enemic?
El món és dels valents, i els valents són feliços.
Per tant, avui, quan surtis de casa mira't al mirall i vesteix-te amb teu millor somriure, ja no només per tu, sinó per educar a la societat, per canviar-la a base d'alegria i felicitat. Perquè des de la queixa, des del mal humor, des de la comoditat, des del menyspreu, des del jutjar... Així no canviarem res. I ens cal una revolució.
Mira't al mirall i sigues sincer/a amb tu mateix/a, quin bon dia per ser feliç!
viernes, 18 de septiembre de 2015
LA MIRADA AMOROSA I EL CERVELL HEDONISTA
Mentre feia el màster de pedagogia sistèmica, tenia una professora que era un 10, un dia, en algun moment, va dir que haviem d'utilizar la mirada amorosa amb les persones. No sé si ella sospitava que a mi m'acabava de canviar la visió de les coses, que el meu cervell va entrar en xoc, com si en un moment de clarividència absoluta ho hagués entés tot. I després d'haver vist els meus errors passar a càmara ràpida (i en silenci) per davant meu. Vaig fer un canvi de visió. Pam. A vegades a la vida les coses passen ràpid i sense anestèsia.
La mirada amorosa consisteix a entendre que tothom ho fa tan bé com pot en el moment en que està. Waw, no us encanta? A partir d'aquesta frase no és que no m'enfadés, ni que ho passés tot, però darrera cada acció hi havia una mirada amorosa. I no és amb l'amor i la comprensió que la gent s'entén més bé? Que la comunicació és més fluïda, més humana?
El cervell és hedonista, cada persona, depenent dels recursos que ha anat adquirint, a través de l'educació, les experiències, la societat que l'envolta, etc. Té unes cartes que juga enfront les situacions. Com menys recursos tingui menys cartes tindrà i per tan menys opcions.
COM FUNCIONA EL NOSTRE ESTIMAT CERVELL?
Com ja he dit, el nostre cervell és hedonista, així que sempre escollirà la millor carta, però és que si el teu joc de cartes no n'hi ha cap de massa bona, què pots fer? Per aquest motiu, utilitzar la mirada amorosa no només ens fa més humans, sinó que ens fa més lliures.
Us proposo que durant una setmana utilitzeu la mirada amorosa. Estic segura que notareu els canvis.
Bon cap de setmana!
La mirada amorosa consisteix a entendre que tothom ho fa tan bé com pot en el moment en que està. Waw, no us encanta? A partir d'aquesta frase no és que no m'enfadés, ni que ho passés tot, però darrera cada acció hi havia una mirada amorosa. I no és amb l'amor i la comprensió que la gent s'entén més bé? Que la comunicació és més fluïda, més humana?
El cervell és hedonista, cada persona, depenent dels recursos que ha anat adquirint, a través de l'educació, les experiències, la societat que l'envolta, etc. Té unes cartes que juga enfront les situacions. Com menys recursos tingui menys cartes tindrà i per tan menys opcions.
COM FUNCIONA EL NOSTRE ESTIMAT CERVELL?
Pas 1. Adquirim opcions (O CARTES) al llarg de la vida
Pas 2. Utilitzem les cartes enfront una situació, sempre escollim LA MILLOR
Pas 3. La juguem!
Pas 4. Esperem que surti bé
Com ja he dit, el nostre cervell és hedonista, així que sempre escollirà la millor carta, però és que si el teu joc de cartes no n'hi ha cap de massa bona, què pots fer? Per aquest motiu, utilitzar la mirada amorosa no només ens fa més humans, sinó que ens fa més lliures.
Us proposo que durant una setmana utilitzeu la mirada amorosa. Estic segura que notareu els canvis.
Bon cap de setmana!
jueves, 17 de septiembre de 2015
EL COMPANY O COMPANYA IDONI
I seguim parlant de viatges, perquè tot i que ha començat el curs, la feina, la semi-fred i l'escola, jo tinc un greu cas de Jet Lag emocional, i segueixo en una dimensió paral·lela anomenada no-volia-tornar. Sovint em pregunto com dues persones s'entenen (o no) viatjant, hi ha molts ítems a tenir en compte com l'amor, la flexibilitat, la personalitat, els gustos, les expectatives, els objectius. És una llista llarguíssima (i fascinant)!
Com saber que t'entendràs amb una persona de viatge?
Sou dues persones que marxeu de viatge i voleu saber si us entendreu, bé doncs, responeu les següents preguntes i si la resposta és similar: compreu bitllets, si pel contrari les respostes difereixen molt...
PREPARATS? UN A CADA PUNTA AMB UN LLAPIS I UN PAPER A LA MÀ? 3, 2, 1... JA!
1. Objectiu del viatge: (em xifla la gent que es mira la pregunta i diu a l'unisó, hem de marcar un objectiu? Si aquesta és la vostra resposta, marqueu-la com a doble!)
2. Pressupost:
3. Destinació:
4. On vols dormir?
5. Perquè hi vols anar amb aquesta persona?
6. Què fas de divendres a diumenge quan no estàs treballant/estudiant?

8. Nivell d'anglès?
9. Perquè t'agrada viatjar?
10. Caminar o transport públic/privat?
11. Sortir de nit?
12. Ciutat, platja o muntanya?
13. Relax o cultura?

14. Quin és l'àpat més important del dia?
15. T'agraden els selfies?
16. A quina hora vas a dormir? A quina hora t'aixeques?
17. Cafè o té?
18. Què faries si vols veure una cosa, l'altra persona una altra i només teniu temps de veure'n una?
i com a regal per la sinceritat... expliqueu-vos 3 petites manies...
Acabant els punts suspensius anteriors:
...I si les respostes difereixen molt, sempre us queda endur-vos un pot de paciència, un bon llibre, molta flexibilitat i evidentment un quilo d'amor. O viatjar sols.
domingo, 13 de septiembre de 2015
DOS? NO! UN.
El món no està pensat per a persones soles, la solteria només és un pas abans de la parella. I estar sol és considerat trist i avorrit. Tots els ítems publicitaris ens adverteixen que cal posar-se les piles, que estar sol "no mola" i que alguna cosa molt greu et passa si no tens parella.
He estat un mes fora fent turisme (res de trobar-se a un mateix, que això ja ho pots fer a qualsevol lloc del món), però resulta que després de l'experiència, he caminat pels carrers de sempre i els he trobat molt diferents, fins que he entés que el que havia canviat -i encara no entenc com- era jo.
He fet molts aprenentatges, certament, viatjar és imprescindible per obrir ments, trencar estereotips, espavilar-se, conèixer, etc. Però viatjar sol -no, el camino de Santiago no compta- és un altre món.
Aprens tantes coses, que a dia d'avui i sense parar de reflexionar-hi, encara no puc abarcar tot l'abast que té.
2. Ets tu, sense els altres.
És a dir, et trobes a tu, sense l'amotllament que normalment tenim amb la societat, tothom té una part de la personalitat que acaba magnificant perquè als altres els resulta més còmode, o bé, algun punt que no havies explotat perquè no tocava, o perquè no trobava el lloc al teu entorn. Quan viatges sol, et trobes a tu sense contaminacions, només a tu tal i com ets. Així que el camí de l'acceptació és més fàcil i plaent.
3. T'espaviles.
Amb tot! Idiomes, indicacions, conflictes, problemes, gestions. No pots culpar a ningú, ni cridar quan alguna cosa no et surt bé, així que de gestió n'aprens el que no està escrit. Acabes veient que posar cara de pal no et soluciona res. I miraculosament, tot pren la màgia d'un gran somriure, encara que acabis de perdre un vol.
4. Ets lliure.
Sovint donem la nostra llibertat sense ni tan sols entendre què significa. El curiòs del cas, és que l'entreguem a canvi de control. Quan viatges sol, la llibertat és tan aclaparadora que espanta i emociona a parts iguals. Quan t'adones que no has de retre comptes a ningú, que no cal esperar, que no cal RES. Que si les coses passen és perquè tu fas que passin. La sensació de responsabilitat absoluta fa que el teu cervell faci un gir de 180º. T'alliberes, al·lucinant. (Sí, senyors, es pot viatjar a París sense ni tan sols acostar-te a la Torre Eiffel).
Per últim, acabo el post amb una petita reflexió. Sovint em confonien per italiana, però un noi d'una manera encertadíssima va dir: podries ser italiana, però les italianes no viatgen soles.
He estat un mes fora fent turisme (res de trobar-se a un mateix, que això ja ho pots fer a qualsevol lloc del món), però resulta que després de l'experiència, he caminat pels carrers de sempre i els he trobat molt diferents, fins que he entés que el que havia canviat -i encara no entenc com- era jo.
He fet molts aprenentatges, certament, viatjar és imprescindible per obrir ments, trencar estereotips, espavilar-se, conèixer, etc. Però viatjar sol -no, el camino de Santiago no compta- és un altre món.
Aprens tantes coses, que a dia d'avui i sense parar de reflexionar-hi, encara no puc abarcar tot l'abast que té.
Perquè recomanar l'experiència?
Primer i més important és per trencar estereotips, com:
*Pobra, viatja sola perquè no té parella
*Pobra, viatja sola perquè no té amics
(Sí, sempre comença amb pobra, divertidíssim)
2. Ets tu, sense els altres.
És a dir, et trobes a tu, sense l'amotllament que normalment tenim amb la societat, tothom té una part de la personalitat que acaba magnificant perquè als altres els resulta més còmode, o bé, algun punt que no havies explotat perquè no tocava, o perquè no trobava el lloc al teu entorn. Quan viatges sol, et trobes a tu sense contaminacions, només a tu tal i com ets. Així que el camí de l'acceptació és més fàcil i plaent.
3. T'espaviles.
Amb tot! Idiomes, indicacions, conflictes, problemes, gestions. No pots culpar a ningú, ni cridar quan alguna cosa no et surt bé, així que de gestió n'aprens el que no està escrit. Acabes veient que posar cara de pal no et soluciona res. I miraculosament, tot pren la màgia d'un gran somriure, encara que acabis de perdre un vol.
4. Ets lliure.
Sovint donem la nostra llibertat sense ni tan sols entendre què significa. El curiòs del cas, és que l'entreguem a canvi de control. Quan viatges sol, la llibertat és tan aclaparadora que espanta i emociona a parts iguals. Quan t'adones que no has de retre comptes a ningú, que no cal esperar, que no cal RES. Que si les coses passen és perquè tu fas que passin. La sensació de responsabilitat absoluta fa que el teu cervell faci un gir de 180º. T'alliberes, al·lucinant. (Sí, senyors, es pot viatjar a París sense ni tan sols acostar-te a la Torre Eiffel).
I què és millor?
Quan em pregunten què és millor si viatjar sol o acompanyat, sempre responc que és diferent. Evidentment que viatjant sola et perds algunes coses (com la mítica "conversa amb vistes", que bonic que és parlar de la vida al costat d'un imponent paisatge) però en guanyes d'altres. El que si que és segur és que és molt millor, SEMPRE, viatjar sol que mal acompanyat.Per últim, acabo el post amb una petita reflexió. Sovint em confonien per italiana, però un noi d'una manera encertadíssima va dir: podries ser italiana, però les italianes no viatgen soles.
Així doncs, viatjar sol/a és cultural?
jueves, 6 de agosto de 2015
UN DIA DE PLUJA, PERDRE L'EQUIPATGE I LLUMS DE NADAL ENREDADES
Maya Angelou va nèixer l'any 1928, va ser poetesa, novelista, directora de cinema, professora de literatura i activista a favor dels drets civils. Un dia amb una clarividència absoluta va dir que:
És a dir..
Seria divertit que tots ens miressim uns instants i comprovessim quina seria la nostra reacció al respecte:
Si extrapolessim la frase, només per pur plaer d'anar més enllà, podriem detectar moments en les nostres vides que el nostre instint ens ha advertit de la gent que ens envolta. Quan davant d'una reacció aliena, les nostres alarmes salten.
Per posar uns exemples:
Em salten les alarmes amb l'excès de carinyositat.
amb qui converteix un fet quotidià en la pitjor cosa del món.
amb qui quan preguntes què tal el dia et respon "anar fent".
amb qui no somriu quan s'aixeca.
amb qui s'en va a visitar una ciutat i respon que estava bé, però que hagués estat més bé sense la gent.
amb qui no convida mai a un café.
De la mateixa manera, i seguint amb la frase de la Maya Angelou, hi ha accions que em desperten confiança, que a dins meu desectiven el mecanisme de defensa, i que em relaxo enfront aquella persona.
Per posar uns exemples:
Confio en la gent que no espera resposta.
En la que posa els peus a l'aigua al creuar un rierol.
En qui no es muda al costat d'una figura pública.
En qui veu a un famòs i el deixa tranquil.
En qui perd el tren i riu.
En la gent que els regals no els fa per l'aniversari.
I've learned that you can tell a lot about a person by the way (s)he handles these three things: a rainy day, lost luggage, and tangled Christmas tree lights.
És a dir..
He aprés que pots dir molt d'una persona quan encara una d'aquestes tres coses: un dia de pluja, perdre l'equipatge i unes llums de Nadal enredades.
Seria divertit que tots ens miressim uns instants i comprovessim quina seria la nostra reacció al respecte:
-Ens emocionem?Ens enfadem? Riguem? Ho gestionem? Busquem solucions?-
També és cert que en la vida tot són moments. Bàsicament, si t'agafa la pluja quan estàs anant a una reunió importantíssima en què t'hi jugues la feina, no és el mateix que estar de vacances i que plogui. Però certament, hi ha un patró de conducta que tots repetim enfront a aquestes situacions. I que aquesta reacció en certa manera deixa en evidència qui sóm i com estem.Si extrapolessim la frase, només per pur plaer d'anar més enllà, podriem detectar moments en les nostres vides que el nostre instint ens ha advertit de la gent que ens envolta. Quan davant d'una reacció aliena, les nostres alarmes salten.
Per posar uns exemples:
Em salten les alarmes amb l'excès de carinyositat.
amb qui converteix un fet quotidià en la pitjor cosa del món.
amb qui quan preguntes què tal el dia et respon "anar fent".
amb qui no somriu quan s'aixeca.
amb qui s'en va a visitar una ciutat i respon que estava bé, però que hagués estat més bé sense la gent.
amb qui no convida mai a un café.
De la mateixa manera, i seguint amb la frase de la Maya Angelou, hi ha accions que em desperten confiança, que a dins meu desectiven el mecanisme de defensa, i que em relaxo enfront aquella persona.
Per posar uns exemples:
Confio en la gent que no espera resposta.
En la que posa els peus a l'aigua al creuar un rierol.
En qui no es muda al costat d'una figura pública.
En qui veu a un famòs i el deixa tranquil.
En qui perd el tren i riu.
En la gent que els regals no els fa per l'aniversari.
I vosaltres, teniu accions que us despertin alarmes o us facin confiar?
lunes, 3 de agosto de 2015
LA ZONA DE CONFORT
Tothom sap què és la zona de confort, perquè hem explotat el terme fins a l’extenuació i els llibres d’autoajuda en van plens. Jo, tot i ser una fervent retractora d’aquest
estil de literatura, reconec que la zona de confort existeix i és corrosiva.
El terme zona de confort es refereix a aquells moments de la vida que estàs en una situació d’acomodament, en què tot va bé –tot i no ser perfecte- i
en que hi ha una rutina establerta que et funciona. La teoria parla que si estàs
dins de la zona de confort et perds el que hi ha a fora (que segons la teoria
sempre és millor). Dins la zona de confort, evites plantejar-te dilemes, t’enfades
per tonteries, ja no sents papallones a l’estomac, no creixes, ni evoluciones. És
comparable a mirar un documental per la televisió sobre l’Àfrica o anar-hi de
viatge. Des del sofà no tens calor ni fred, ho tens tot a mà i si vols no cal
que t’aixequis, t’evites possibles perills i situacions incòmodes. Però et
perds el viatge, la gent, l’experiència, les olors, les sensacions, el cel
estrellat, etc. Així que el que ens diu la teoria és que constantment hauríem
de sortir de la nostra zona de confort, perquè no hi passen coses màgiques, i
ja de tots és conegut que la vida és massa bonica com per no creure en la màgia.
Sovint en aquest bloc he parlat de la vida fàcil i feliç, pregonant les mil
virtuts d’aquesta filosofia, però tot i ser una opció molt bona, el dia a dia
ens empeny a desconnectar-nos de nosaltres mateixos fins a aconseguir que
siguem com puzles de carn i ossos farcits d’accions i sentiments imposats.
Hi ha persones fascinants que totes aquestes accions que jo em plantejo i
em replantejo tant, els surt de manera natural, ja sigui per l’educació rebuda,
per caràcter, perquè ja els va bé seguir la corrent, o perquè tenen molta “sort”.
Però no estic sola al món, hi ha un part de la població que es troba com jo:
identificant patrons de societat amb els quals no es troba còmode, però
veient-se lligada de mans i peus respecte a la pròpia felicitat. I és que
trobar l’equilibri entre ser fidel a un mateix sense sortir del sistema, és
molt difícil.
Per tal d’aconseguir preservar una vida sana, fàcil i feliç (dins d’una
societat malalta) m’he creat uns mantras que em repeteixo cada dia per no
oblidar.
- És necessari? (no
faig res que no sigui necessari si no em ve de gust fer-ho).
- No et PRE-ocupis
dels problemes, si venen, ja te’n ocuparàs.
- Sigues sincera amb
tu i amb els altres sobre el que sents i el que ets.
- Fes coses que et
facin por i que et facin créixer (surt de la zona de confort).
- Relativitza.
- Si algú o alguna
cosa et provoca sentiments extrems mira’t a dins, ets tu.
- La raó, com la
veritat, és subjectiva i tothom té la seva, discutir per saber qui té la
raó és el concepte equivocat del: escolta’m, i prova d’entendre el meu
punt de vista, per a mi és important.
- FLUEIX.
Seguint tot això i per continuar fora de la zona de confort, aquest any he
allargat les meves vacances i me’n vaig sola a voltar per Europa. Conseqüentment,
estic espantada i emocionada a parts iguals.
lunes, 22 de junio de 2015
LES 8 INTEL·LIGÈNCIES
Feia temps que tothom sospitava que el món no es dividia
entre “estúpids i intel·ligents”, però per sort Howard Gardner hi va posar nom
i en va crear una teoria.
Cada vegada que algú decideix desmentir mites ens alliberem
una mica, i els infants i les famíles es despressionen. Potser aquells professors
que t’havien mirat als ulls i t’havien dit que tu no valies, que podies anar a fer
lletres, senten calfreds al sofà al sentir a Gardner dir que tothom té una
intel·ligència i que no n’hi ha cap més gran que una altra: és a dir, senyors
professors… Tothom té talent.
I aquí us confesso una petita mania, tinc tendència a
deixar-me fascinar pels petits talents, i m’encanten les característiques que
aquests talents proporcionen a les persones. Em fan gràcia les persones terriblement
ordenades, així com aquelles que sempre necessiten preguntar, les que quan vas
de viatge només es fixen en l’arquitectura, i aquelles que l’únic que volen és
conèixer gent del lloc. M’agrada pensar que totes aquestes accions estan
definides pel seu cervell i les seves diverses intel·ligències. Sovint –com a deformación
professional- al conèixer algú l’hi creo un rànquing amb les 8 intel·ligències
que van sumant o restant segons les seves accions. I secretament penso que cada
professor hauria de tenir aquest rànquing dels seus alumnes.
Com que tothom sap quines són aquestes 8 intel·ligències i
la teoria està ampliament escrita (us deixo enllaços que l’expliquen molt bé).
Parlaré de com podem aplicar aquesta teoria a les aules i perquè no, també una
mica a la vida real.
![]() |
| https://www.pinterest.com/pin/30117891235244799/ |
El primer pas que hem de fer és... DESMENTIR FALSOS MITES:
*Els de ciències són els intel·ligents, els de lletres els que no s'en surten.
(El meu germà, de ciències pures, sovint deia: Si vals vals i si no al social.)
*Hi ha alumnes que de seguida saps que no arribaran enlloc.
*Tinc un alumne que no se l'hi dona bé res.
*Aquesta classe és un desastre.
El segon pas serà... LA CREACIÓ D’UNA AULA ON TOTHOM HI TINGUI CABUDA:
Com seria una aula amb totes les intel·ligències? Aquella que tingui en compte l'aprenentatge competencial en totes elles.
Com? permatent que cada alumne arribi a l'aprenentatge d'una manera que s'hi trobi còmode (amb la seva pròpia intel·ligència).
1. A l'aula hi hauriem de trobar elements per donar cobertura a cada intel·ligència: plantes, un escenari, LEDS de colors, pilotes, llibres, puzzles, jocs de taula, herbaris, calculadores, àbacs, coixins i racons, auriculars, aparells de música, projectors, etc.
Però el pas més important serà... SABER QUINES INTEL·LIGÈNCIES HI HA A LA CLASSE!
1. A l'aula hi hauriem de trobar elements per donar cobertura a cada intel·ligència: plantes, un escenari, LEDS de colors, pilotes, llibres, puzzles, jocs de taula, herbaris, calculadores, àbacs, coixins i racons, auriculars, aparells de música, projectors, etc.
Però el pas més important serà... SABER QUINES INTEL·LIGÈNCIES HI HA A LA CLASSE!
Us adjunto recursos per utilitzar a l'aula i poder identificar les diferents intel·ligències:
1. Test (més grans de 8 anys) per mirar quines intel·ligències s'ha de potenciar a cada alumne.
2. Test per alumnes i famílies de menys de 8 anys.
![]() |
![]() |
![]() |
![]() | ||||
4. Com vull que sigui la meva aula? (fem espai a tothom!)
Segur que a més d'un l'hi fa mandra crear un gràfic de cada alumne. I les excuses són bones: cada vegada hi ha més alumnes a l'aula, cada vegada són més problematics, cada vegada hi ha menys personal i per tant la feina es multiplica.
Sovint els mestres es converteixen en bombers "apaguem focs i preguem per arribar vius a final de curs". És per això, i més que mai, que cal una vocació clara, perquè no oblidem que si la classe no aprèn el fracàs és compartit.
Sovint els mestres es converteixen en bombers "apaguem focs i preguem per arribar vius a final de curs". És per això, i més que mai, que cal una vocació clara, perquè no oblidem que si la classe no aprèn el fracàs és compartit.
Enllaços d'interés:
Recerca del google academic on es pot trobar tot el llibre de Gardner amb pdf
Recurs xtec
Recurs xtec
Recerca del google academic on es pot trobar tot el llibre de Gardner amb pdf
Recurs xtec
Recurs xtec
sábado, 30 de mayo de 2015
TIPI (TECHNIQUE D'IDENTIFICATION SENSORIELLE DES PEURS INCONSCIENTES)
Avui he assistit, després d'anar a una sessió informativa a una sessió fomativa de la tècnica TIPI. És a dir la tècnica d'identificació sensorial de les pors incoscients.
I tot plegat no para de confirmar-nos el que tots intuim, amb aquest afany de crèixer de sofisticar-nos hem perdut part de la nostra pròpia naturalitat, ens hem desconnectat de nosaltres, i ens dediquem a racionalitzar els problemes, ens dediquem a evitar-nos el dolor bloquejant-lo.
Fòbies, pors, angoixes... Tothom té por, això és cert. Però i si ho poguéssim superar? I si la por només necessita sortir una vegada, però nosaltres per tenir-ho tot controlat no la deixem i aleshores no la podem superar mai a la vida? Què passa si sense saber-ho ens estem fent mal?
Tenim tanta por a passar-ho malament que ens anem posant cuirasses, o ens anem limitant perquè ens sembla que si ens construim un castell ningú ens podrà fer mal (LA MALEÏDA ZONA DE CONFORT).
Jo tinc sort. Fa un any que aprenc a viure deixant-me sentir, acceptant el que tinc a dins, sigui bo o dolent, ho deixo passar, sabent que en molts casos no hi puc fer més. Aquest aprenentatge no ha estat fàcil, ni crec que s'acabi mai, perquè sovint m'he de recordar que el control només és l'eina dels cobards. I jo sóc una cobarda en rehabilitació.
Avui sortint de la formació, tenia ganes de sentir por per posar en pràctica la tècnica i poder començar a difondre-la en cas que funcionés. (Us imagineu un món sense pors?) I és clar, no s'ha fet esperar gaire i ho he provat... M'he retirat de la por, he buscat un lloc tranquil, he tancat els ulls i m'he col·locat com a observadora del meu cos. Tenia una pressió a la panxa, la respiració accelerada i suor freda. Aquestes són les meves sensacions quan tinc por. Res de racionalitzar, res de pensar, res d'intel·lectualitzar, només deixar que el meu cos -que és molt savi- fés el que necessitava fer per processar aquella por. Recordo que quan ha acabat, m'he sentit tranquil·la i he sabut que aquesta por en concret ja no em feia mal. No sabria dir si tornarà a aparèixer, però ara la penso i només em fa riure d'emoció pel camí fet. Properament tinc intenció de no controlar cap por, ans al contrari.
El perquè el TIPI?
Perquè és natural.
És ràpid i eficaç.
Només es fa una vegada per por.
Us deixo un regitzell d'articles perquè val la pena fer una mica de recerca:
Pàgina oficial TIPI en castellà
Entrevista a Luc Nicon descobridor del TIPI
Explicació oficial de la tècnica TIPI
jueves, 28 de mayo de 2015
EL VEÍ LLEGEIX UN LLIBRE
Quan canvies de casa o de pis mires la situació, el preu, l'higiene de l'escala, la decoració, les vistes, ho mires tot. Però tots en secret pensem que de la mateixa manera que et presenten el teu nou habitatge abans de dir el "sí" caldria conèixer els veïns. Perquè de veïns n'hi ha de molts estils.
*Tenim veïns simpàtics i atents, disposats a passar-te sal quan et falta o una mica de pasta si et quedes sense menjar.
*També existeix el/la lligón/a, que cada divendres i dissabte torna taaard taaard i molt ben acompanyat/da.
*El/la músic, que t'encanta, però lluny de la teva escala a ser possible.
*El/la veí/na tímid/antipàtic -mai ho sabràs- que quan et troba per l'escala et saluda amb un gest semblant a una mena d'espasme involuntari.
*El/la que té MOLTES mascotes -sorolloses-.
*El/la que SEMPRE fa obres.
*I hi ha el/la veí/na que l'hi pots deixar les claus i compartir una cervesa al final del dia.
El món dels veïns és de novel·la o de sèrie -com ja hem vist infinitat de vegades-, però el que no ens plantegem dels veïns és que nosaltres també ho som: quina mena de veí/veïna sóc? Ens passem la vida mirant cap enfora, quan gairebé tots els problemes es podrien resoldre si responguéssim a la pregunta "què puc fer-hi jo?".
Aquest conte de Koen Van Biesen ens parla de veïns, de veïns molt diferents, i com ja passa al llibre de la Muriel Barbery que es creen relacions especials entre els nens i els adults que viuen en un mateix edifici, en aquest conte ens parla d'una bonica relació entre dos veïns sense massa en comú.
Mentre el llegeixes, la il·lustració et sedueix, la història et fa riure, però sobretot, notes que hi ha una lliçó latent entre les paraules, una espècie de: actua, si no t'agrada... canvia-ho.
Com treballem el llibre?
Aquest llibre és molt agraït d'explicar, amb moltes onomatopeies i frases que es repeteixen, és ideal per passar una bona estona abans d'anar a dormir.
És interessant treballar també amb els matisos, com ara: el veí truca la porta/el veí enfadat truca la porta. (La trucarà de la mateixa manera?)
També podem jugar amb els futurs... què farà? Què faries? (Abans de girar pàgina)
Si tenim temps i espai podem explicar/interpretar:
Mentre jo explico tu actues.
Per acabar, és divertit mirar-se el llibre des del punt de vista del gos.
I fins aquí els espòilers, més i millor a: El veí llegeix un llibre de Koen Van Biesen
*Tenim veïns simpàtics i atents, disposats a passar-te sal quan et falta o una mica de pasta si et quedes sense menjar.
*També existeix el/la lligón/a, que cada divendres i dissabte torna taaard taaard i molt ben acompanyat/da.
*El/la músic, que t'encanta, però lluny de la teva escala a ser possible.
*El/la veí/na tímid/antipàtic -mai ho sabràs- que quan et troba per l'escala et saluda amb un gest semblant a una mena d'espasme involuntari.
*El/la que té MOLTES mascotes -sorolloses-.
*El/la que SEMPRE fa obres.
*I hi ha el/la veí/na que l'hi pots deixar les claus i compartir una cervesa al final del dia.
El món dels veïns és de novel·la o de sèrie -com ja hem vist infinitat de vegades-, però el que no ens plantegem dels veïns és que nosaltres també ho som: quina mena de veí/veïna sóc? Ens passem la vida mirant cap enfora, quan gairebé tots els problemes es podrien resoldre si responguéssim a la pregunta "què puc fer-hi jo?".
Aquest conte de Koen Van Biesen ens parla de veïns, de veïns molt diferents, i com ja passa al llibre de la Muriel Barbery que es creen relacions especials entre els nens i els adults que viuen en un mateix edifici, en aquest conte ens parla d'una bonica relació entre dos veïns sense massa en comú.
Quina mania la que tenim tots en pensar que la nostra vida és així per les accions dels altres.
Com treballem el llibre?
Aquest llibre és molt agraït d'explicar, amb moltes onomatopeies i frases que es repeteixen, és ideal per passar una bona estona abans d'anar a dormir.
És interessant treballar també amb els matisos, com ara: el veí truca la porta/el veí enfadat truca la porta. (La trucarà de la mateixa manera?)
També podem jugar amb els futurs... què farà? Què faries? (Abans de girar pàgina)
Si tenim temps i espai podem explicar/interpretar:
Mentre jo explico tu actues.
Per acabar, és divertit mirar-se el llibre des del punt de vista del gos.
I fins aquí els espòilers, més i millor a: El veí llegeix un llibre de Koen Van Biesen
Etiquetas:
com treballar la lectura,
convivència,
el veí llegeix un llibre,
koen van biesen,
la secció prohibida,
literatura infantil,
llibres infantils,
recomanacions,
respecte,
tolerància
domingo, 24 de mayo de 2015
UN PETIT CHAPERON ROUGE
Fa cosa d'un mes em vaig topar amb una petita llibreria infantil a un poblet de França. Mentre vagava entre llibres vaig trobar un tresor: una versió alternativa de la mítica caputxeta vermella. És un conte de lletra lligada amb un format molt infantilitzat (tot pintat amb colors i escrit amb una tipografia infantil) però d'infantil en té poc.
Un petit chaperon rouge de l'autora Marjolaine Leray
Tot i que el plantejament de la història és el de tota la vida: el llop es vol menjar la caputxeta. El relat no avança com tots ens podem esperar, perquè l'única cosa que ens recorda a la caputxeta de sempre, és el color de la capa que porta, i el seu antagonista, el llop.
En aquesta història ens trobem una caputxeta astuta, despreocupada, ràpida, autònoma i fins i tot una mica maquiavèl·lica. Sobretot, una caputxeta que no és rascatada per cap caçador, i que en cap moment té por, sinó que manté la calma i la serenitat durant tota l'estona.
Les il·lustracions són formidables, els ulls de la caputxeta no apareixen mai, però és un personatge amb una força increïble que transmet al lector tots els sentiments i els pensaments.
Un conte molt recomanable i a un preu molt assequible.
A qui agradarà? Als més grans, a partir de 10 anys. (Segons el meu punt de vista, tot i que en algunes fitxes diu a partir de 3 anys.)
Què treballem? Aquest conte ens servirà per treballar els punts de vista i la mediació de conflictes.
Activitat 1: comparar el conte clàssic amb aquesta versió. Quines diferències trobem? Què és el que fa que el final sigui diferent?
Activitat 2: reflexionar el que fa la caputxeta amb el llop i el significat de l'última paraula "naif".
Activitat 3: crear una versió alternativa d'un conte clàssic per exemple la Ventafocs. Què hagués passat si s'hagués rebel·lat contra les germanastres?
Passeu un molt bon diumenge electoral.
martes, 28 de abril de 2015
TAL COM ETS, ETS EL MILLOR
Acceptar-se a un mateix no és un camí fàcil, encara no he conegut ningú que m'hagi dit "des de petit m'ha encantat cada part de mi, i no he volgut canviar res!". Una pena això de no néixer perfectes, la vida seria avorrida, però potser més fàcil.
El cas, és que el camí cap a l'acceptació d'un mateix no és senzill, i no només parlo del físic, sinó també de la personalitat, dels petits defectes, d'aquella cosa concreta...
L'autoestima no és creure's per sobre de, sinó mirar-se el mirall i sentir-se satisfet amb un mateix. El treball de l'autoestima tampoc és perenne, sinó que va oscil·lant al llarg del temps. No perquè t'hagis treballat voldrà dir que no ho hauràs de fer mai més, just al contrari.
Com que el tema de l'atuoestima és de tesi doctoral, de moment, i per avui, el deixaré aquí. Perquè us vull parlar d'un recurs per treballar l'autoestima amb els infants.
Té a veure amb el consumisme que sempre necessitem coses que no tenim? Que si tenim els ulls marrons els desitgem blaus? Que si tenim el cabell llis el demanem arrissat? O més aviat té a veure amb l'inconformisme? O en voler ser algú diferent? Potser ens pensem que si canviem aquella cosa concreta ens sentirem millor amb nosaltres mateixos?
Avui us presento el llibre de la Nadia Budde, un llibre amb una infinitat de possibilitats per treballar. Un llibre recurs que no pot faltar a cap biblioteca.
Activitats a partir del llibre:
Activitat 1: Com sóc? Juguem a fer rodolins.
Activitat 2: I de com sóc? què vull canviar? Fem un collage amb una foto meva.
Activitat 3: I de com sóc? què m'agrada més? Fem una reflexió.
Activitat 4: Ho compartim? Aprenem a respectar? Utilitzem un llenguatge adequat? Què és el que més m'agrada de tu!
El cas, és que el camí cap a l'acceptació d'un mateix no és senzill, i no només parlo del físic, sinó també de la personalitat, dels petits defectes, d'aquella cosa concreta...
L'autoestima no és creure's per sobre de, sinó mirar-se el mirall i sentir-se satisfet amb un mateix. El treball de l'autoestima tampoc és perenne, sinó que va oscil·lant al llarg del temps. No perquè t'hagis treballat voldrà dir que no ho hauràs de fer mai més, just al contrari.
Com que el tema de l'atuoestima és de tesi doctoral, de moment, i per avui, el deixaré aquí. Perquè us vull parlar d'un recurs per treballar l'autoestima amb els infants.
Té a veure amb el consumisme que sempre necessitem coses que no tenim? Que si tenim els ulls marrons els desitgem blaus? Que si tenim el cabell llis el demanem arrissat? O més aviat té a veure amb l'inconformisme? O en voler ser algú diferent? Potser ens pensem que si canviem aquella cosa concreta ens sentirem millor amb nosaltres mateixos?
Avui us presento el llibre de la Nadia Budde, un llibre amb una infinitat de possibilitats per treballar. Un llibre recurs que no pot faltar a cap biblioteca.
Activitats a partir del llibre:
Activitat 1: Com sóc? Juguem a fer rodolins.
Activitat 2: I de com sóc? què vull canviar? Fem un collage amb una foto meva.
Activitat 3: I de com sóc? què m'agrada més? Fem una reflexió.
Activitat 4: Ho compartim? Aprenem a respectar? Utilitzem un llenguatge adequat? Què és el que més m'agrada de tu!
I seguint el consell de l'oncle Marçal que l'aparença l'hi és igual, potser entre tots haurem d'aprendre la seva lliçó, que tal com ets, ets el millor.
domingo, 26 de abril de 2015
L'EFECTE MIRALL
L'efecte mirall és un fenomen ja força conegut i que tots en hi podem sentir familiaritzats -la gràcia o la desgràcia de ser éssers humans és que per moltes diferències que tinguem, tots acabem passant per a processos similars-. Definim l'efecte mirall com un "einoetsuporto", us hi heu trobat? Conèixer algú i de bones a primeres saber que no, que aquella persona no entrarà bé, i el pitjor és que cada pas que fa, cada cosa que diu, cada respiració a tu se't posa malament, i no fa altra cosa que confirmar-te el que ja sabies: ei, no et suporto.
Però, quan vas més enllà, t'adones que podries aplicar un "diguem què no suportes, diguem què odies i et diré com ets, què has superat, què no has superat". I això és l'efecte mirall: projectar en l'altre coses teves, veure-t'hi reflectit. Utilitzem els altres per canalitzar la ràbia, la frustració o l'enfadament envers un fet inconscient -o conscient- que portem dins. Que fàcil que és pensar que són els altres, i que difícil és saber que allò que tan poc suportes en realitat és teu.
Val la pena cada vegada que ens sulfurem, ens enfadem o que critiquem algú, ens mirem primer, i no per deixar de criticar, sinó perquè és probable que el mal no l'estiguis fent a una altra persona sinó a tu mateix. No és que sigui un algoritme naparià el fet que si critiques a una altre projectant la teva persona, en realitat a qui estiguis criticant és a tu mateix. I no és una pena?
Si ens fem d'autocoach les preguntes a seguir són aquestes:
*Perquè m'he enfadat?
*És tan greu?
*Em ressona alguna cosa a dins?
*He actuat o m'agradaria haver actuat de la mateixa manera?
I si alguna d'aquestes preguntes és afirmativa és on comença la feina. Som-hi. Menys enfandar-se amb els altres i més estimar-se a un mateix.
Però, quan vas més enllà, t'adones que podries aplicar un "diguem què no suportes, diguem què odies i et diré com ets, què has superat, què no has superat". I això és l'efecte mirall: projectar en l'altre coses teves, veure-t'hi reflectit. Utilitzem els altres per canalitzar la ràbia, la frustració o l'enfadament envers un fet inconscient -o conscient- que portem dins. Que fàcil que és pensar que són els altres, i que difícil és saber que allò que tan poc suportes en realitat és teu.
Val la pena cada vegada que ens sulfurem, ens enfadem o que critiquem algú, ens mirem primer, i no per deixar de criticar, sinó perquè és probable que el mal no l'estiguis fent a una altra persona sinó a tu mateix. No és que sigui un algoritme naparià el fet que si critiques a una altre projectant la teva persona, en realitat a qui estiguis criticant és a tu mateix. I no és una pena?
Si ens fem d'autocoach les preguntes a seguir són aquestes:
*Perquè m'he enfadat?
*És tan greu?
*Em ressona alguna cosa a dins?
*He actuat o m'agradaria haver actuat de la mateixa manera?
I si alguna d'aquestes preguntes és afirmativa és on comença la feina. Som-hi. Menys enfandar-se amb els altres i més estimar-se a un mateix.
jueves, 16 de abril de 2015
LA CITÉ DU LIVRE A AIX EN PROVENCE
Tornant de Setmana Santa, i just abans del pont de maig els viatges i/o les escapadetes són l'ordre del dia a les converses.On vas? Què faras? Quins plans tens?.
I qui més qui menys, marxa de la ciutat o del poble uns dies per renovar-se i per tornar amb més ganes a la rutina i així combatre una de les noves malalties de la societat: el burnout
A mi m'agrada marxar, i aquesta Setmana Santa el destí va ser un tour per la Provença (100% recomanable). Tot això no ho explico perquè sí, sinó per introduir la meva petita mania quan viatjo: visitar la biblioteca pública.
Tinc la teoria que pots saber com és la gent d'aquella ciutat, d'aquell poble o d'aquell indret observant la biblioteca pública. Com són els llibres? Nous, vells...? Com estàn col·locades les taules? Són individuals o col·lectives? I les llums? Són tènues o bé iluminen tota la biblioteca? Quanta gent hi ha? Quin tipu de cartells pengen de les parets? i l'arquitectura? En quina mena d'edifici està situada la biblioteca? A quin barri? Com és la decoració? i sobretot: com és la zona infantil?
El nostre tour ens va portar a diferents ciutats, vam començar per Nîmes i vam acabar a Arles passant per Avinyó, Aix en Provence, St. Tropez, Cannes, Nice i Marsella.
La recerca prèvia al séjour em va fer descobrir la Cité du livre a la ciutat d'Aix en Provence, així que vaig pregar als meus companys de viatge una parada a la ciutat (Gràcies). L'entrada a l'edifici és una declaració d'intencions, no tan sols per la magnífica obra d'art, sinó per tot el que s'hi amaga darrera. M'encanta la gent que se sent orgullosa de la seva literatura. I els francesos ho són: el petit princep, l'extranger i el malalt imaginari. Saint Exupery, Albert Camus i Moliére: senzillament perfecte.
I qui més qui menys, marxa de la ciutat o del poble uns dies per renovar-se i per tornar amb més ganes a la rutina i així combatre una de les noves malalties de la societat: el burnout
A mi m'agrada marxar, i aquesta Setmana Santa el destí va ser un tour per la Provença (100% recomanable). Tot això no ho explico perquè sí, sinó per introduir la meva petita mania quan viatjo: visitar la biblioteca pública.
Tinc la teoria que pots saber com és la gent d'aquella ciutat, d'aquell poble o d'aquell indret observant la biblioteca pública. Com són els llibres? Nous, vells...? Com estàn col·locades les taules? Són individuals o col·lectives? I les llums? Són tènues o bé iluminen tota la biblioteca? Quanta gent hi ha? Quin tipu de cartells pengen de les parets? i l'arquitectura? En quina mena d'edifici està situada la biblioteca? A quin barri? Com és la decoració? i sobretot: com és la zona infantil?
El nostre tour ens va portar a diferents ciutats, vam començar per Nîmes i vam acabar a Arles passant per Avinyó, Aix en Provence, St. Tropez, Cannes, Nice i Marsella.
La recerca prèvia al séjour em va fer descobrir la Cité du livre a la ciutat d'Aix en Provence, així que vaig pregar als meus companys de viatge una parada a la ciutat (Gràcies). L'entrada a l'edifici és una declaració d'intencions, no tan sols per la magnífica obra d'art, sinó per tot el que s'hi amaga darrera. M'encanta la gent que se sent orgullosa de la seva literatura. I els francesos ho són: el petit princep, l'extranger i el malalt imaginari. Saint Exupery, Albert Camus i Moliére: senzillament perfecte.
![]() |
| Exterior de la bibliothèque Méjanes |
![]() |
| Interior de la Cité du livre |
![]() |
| Zona infantil i juvenil de la bibliothèque Méjanes |
Qui s'anima a fer una escapadeta?
martes, 31 de marzo de 2015
NOMÉS ERA AIXÒ... UNA MICA DE MAL HUMOR
El llibre una mica de mal humor de l'Isabelle Carrier il·lustrat per ella mateixa, ens transporta al món de les coses fàcils i senzilles. No sé si us hi heu trobat mai, però jo sí. Que per algun motiu, en un moment determinat a la vida, ens fem les coses difícils, per demostrar-nos o per demostrar al món que podem amb tot (totalment inconscient), per no adonar-nos de la realitat, en creem una paral·lela que ens manté ocupats, bàsicament ens compliquem l'existència.
I clar, quan això passa deixem d'estar connectats amb nosaltres mateixos i ens perdem en un bucle de fets i accions que no tenen sentit. Fa quasi un any que practico "la vida fàcil i feliç" i funciona. Es tracta d'aprendre a deixar anar, laissez faire, deixar-se portar. Les tècniques són variades, però la que més em funciona és: si avui fos l'últim dia a la teva vida, t'hauria agradat acabar-l'ho així? Intento que cada dia la resposta sigui un autosomriure (evidentment hi ha dies que no ho aconsegueixo) però la meva qualitat de vida i la meva autosatisfacció han augmentat, perquè he entés que les coses són tan fàcils i senzilles com vols que siguin. Perquè m'he responsabilitzat de la meva felicitat.
L'Isabelle Carrier ho sap i ho transporta a un llibre infantil que cal llegir i rellegir fins a l'extenuació, perquè és una meravella.
Una mica de mal humor parla de la història d'en Pat i en Pit, que com a totes les històries del món comença molt bé, però la rutina fa que alguna cosa no acabi de funcionar a l'hora. I aleshores apareix... EL MAL HUMOR.
El mal humor no és altra cosa que milers de fets barrejats, la història personal, frustracions, que si jo esperava que tu, que si tu esperaves que jo, culpabilitats, poca responsabilitat personal, poca connexió en un mateix, totes aquestes coses s'entrellacen i s'emboliquen i creen una massa negre irrespirable, entortolligada i difícil de solucionar: el mal humor.
Treball amb infants/adolescents/adults: Desfem el mal humor! Hem d'ensenyar que tot allò que fem, ho podem desfer, amb més paciència, amb més dificultat, però podem.
En un moment difícil, com una baralla, o una frustració:
PAS 0: Estira tanta llana com creus que és de gros el teu problema, i mentre l'estires el vas explicant.
PAS 1: Entortolliga tota la llana, fes-hi nusos, barreja-la, estira-la.
PAS 2: Mira-la bé. Creus que podràs desfer tot el que has fet?
PAS 3: Et ve de gust que torni a estar com abans? Vols demanar ajuda?
PAS 4: Mentre desentortolligues la llana anem proposant solucions.
PAS 5: Era tan gran el problema? Era un problema?
Potser al cap i a la fi, tal i com ens diu el llibre, només és això, mal humor:
La màgia d'aquest llibre són les paraules: escollides una a una, perquè cap d'elles sigui transcendental, perquè ens transportin aquesta filosofia de les coses senzilles i fàcils, paraules que no fan mal, que no es claven. Tendim a fer de les nostres vides una telenovel·la sud-americana, no cal, si és cert que som els protagonistes de les nostres vides, però no del món. Sí que és cert que hi ha moments durs, però només són això, moments durs que passen. La magnificència és divertida, però només una estona.
I clar, quan això passa deixem d'estar connectats amb nosaltres mateixos i ens perdem en un bucle de fets i accions que no tenen sentit. Fa quasi un any que practico "la vida fàcil i feliç" i funciona. Es tracta d'aprendre a deixar anar, laissez faire, deixar-se portar. Les tècniques són variades, però la que més em funciona és: si avui fos l'últim dia a la teva vida, t'hauria agradat acabar-l'ho així? Intento que cada dia la resposta sigui un autosomriure (evidentment hi ha dies que no ho aconsegueixo) però la meva qualitat de vida i la meva autosatisfacció han augmentat, perquè he entés que les coses són tan fàcils i senzilles com vols que siguin. Perquè m'he responsabilitzat de la meva felicitat.
L'Isabelle Carrier ho sap i ho transporta a un llibre infantil que cal llegir i rellegir fins a l'extenuació, perquè és una meravella.
Una mica de mal humor parla de la història d'en Pat i en Pit, que com a totes les històries del món comença molt bé, però la rutina fa que alguna cosa no acabi de funcionar a l'hora. I aleshores apareix... EL MAL HUMOR.
El mal humor no és altra cosa que milers de fets barrejats, la història personal, frustracions, que si jo esperava que tu, que si tu esperaves que jo, culpabilitats, poca responsabilitat personal, poca connexió en un mateix, totes aquestes coses s'entrellacen i s'emboliquen i creen una massa negre irrespirable, entortolligada i difícil de solucionar: el mal humor.
Treball amb infants/adolescents/adults: Desfem el mal humor! Hem d'ensenyar que tot allò que fem, ho podem desfer, amb més paciència, amb més dificultat, però podem.
En un moment difícil, com una baralla, o una frustració:
PAS 0: Estira tanta llana com creus que és de gros el teu problema, i mentre l'estires el vas explicant.
PAS 1: Entortolliga tota la llana, fes-hi nusos, barreja-la, estira-la.
PAS 2: Mira-la bé. Creus que podràs desfer tot el que has fet?
PAS 3: Et ve de gust que torni a estar com abans? Vols demanar ajuda?
PAS 4: Mentre desentortolligues la llana anem proposant solucions.
PAS 5: Era tan gran el problema? Era un problema?
Potser al cap i a la fi, tal i com ens diu el llibre, només és això, mal humor:
La màgia d'aquest llibre són les paraules: escollides una a una, perquè cap d'elles sigui transcendental, perquè ens transportin aquesta filosofia de les coses senzilles i fàcils, paraules que no fan mal, que no es claven. Tendim a fer de les nostres vides una telenovel·la sud-americana, no cal, si és cert que som els protagonistes de les nostres vides, però no del món. Sí que és cert que hi ha moments durs, però només són això, moments durs que passen. La magnificència és divertida, però només una estona.
Finalment acabo aquest post amb un proverbi indi que cal anar recordant de tant en tant:
Etiquetas:
isabelle carrier,
literatura infantil,
llibres infantils,
mal humor,
proverbi indi,
treball emocions,
una mica de mal humor,
vida fàcil i feliç
sábado, 21 de marzo de 2015
DIA DE LA POESIA
Avui és el dia mundial de la poesia, no és un dia qualsevol, és un dia per fer-lo bonic, per convertir-l'ho en poesia. Podem aixecar-nos i començar el dia com la Joana Raspall: diguent bon dia a tot i a tothom.
Podem avançar el dia mirant i observant al nostre voltant, com si tot fos nou i únic, aprofitar per dir un parell de metàfores als companys de feina, o alguna comparació divertida. Us convido a practicar els rodolins, les rimes, les exageracions, a crear poemes bojos amb paraules determinades.
Avui, no ens oblidem de jugar amb el que ens envolta, no oblidem a fer de la rutina poesia.
BON DIA, POESIA!
Bon dia, cel!
Bon dia, terra!
Bon dia, mar!
Bon dia, sol!
Bon dia, vent!
Bon dia, vela!
Bon dia, ocell!
Bon dia, flor!
Bon dia, tu!
Bon dia, jo!
Bon dia, DIA!
Joana Raspall
Bon dia, cel!
Bon dia, terra!
Bon dia, mar!
Bon dia, sol!
Bon dia, vent!
Bon dia, vela!
Bon dia, ocell!
Bon dia, flor!
Bon dia, tu!
Bon dia, jo!
Bon dia, DIA!
Joana Raspall
Podem avançar el dia mirant i observant al nostre voltant, com si tot fos nou i únic, aprofitar per dir un parell de metàfores als companys de feina, o alguna comparació divertida. Us convido a practicar els rodolins, les rimes, les exageracions, a crear poemes bojos amb paraules determinades.
Avui, no ens oblidem de jugar amb el que ens envolta, no oblidem a fer de la rutina poesia.
Suscribirse a:
Comentarios (Atom)































