Però, quan vas més enllà, t'adones que podries aplicar un "diguem què no suportes, diguem què odies i et diré com ets, què has superat, què no has superat". I això és l'efecte mirall: projectar en l'altre coses teves, veure-t'hi reflectit. Utilitzem els altres per canalitzar la ràbia, la frustració o l'enfadament envers un fet inconscient -o conscient- que portem dins. Que fàcil que és pensar que són els altres, i que difícil és saber que allò que tan poc suportes en realitat és teu.
Val la pena cada vegada que ens sulfurem, ens enfadem o que critiquem algú, ens mirem primer, i no per deixar de criticar, sinó perquè és probable que el mal no l'estiguis fent a una altra persona sinó a tu mateix. No és que sigui un algoritme naparià el fet que si critiques a una altre projectant la teva persona, en realitat a qui estiguis criticant és a tu mateix. I no és una pena?
Si ens fem d'autocoach les preguntes a seguir són aquestes:
*Perquè m'he enfadat?
*És tan greu?
*Em ressona alguna cosa a dins?
*He actuat o m'agradaria haver actuat de la mateixa manera?
I si alguna d'aquestes preguntes és afirmativa és on comença la feina. Som-hi. Menys enfandar-se amb els altres i més estimar-se a un mateix.
