EL QUE HAGI DE SER, SERÀ

Primer de tot bon dia, sí, plou, sí, fa vent, sí, fa fred. Però com diu la Lucia Be els dilluns són menys dilluns si són amb els llavis pintats de vermell. Així que ja ho sabeu, pintallavis a la mà i a gaudir del dia.

Fa dies que sento que estic a Matrix, que d'aquesta vida només hi ha un percentatge molt petit que controli jo (i com ja sabeu sóc una controladora compulsiva en rehabilitació) i això no sé si m'espanta o m'agrada. Sovint, observant les meves amistats i a mi mateixa, penso que independentment de les pròpies decisions la vida et porta on havies d'estar. Així, amb OBLIGACIÓ. Perquè és cert, cadascú té un lloc, un lloc a la família, un lloc a la feina, un lloc al grup d'amics... I quan ens desordenem el sistema es penja i les coses no et surten precisament bé. Us heu fixat que de cop, algú l'hi surt tot bé? La vida l'hi somriu? Això és que està ordenat, al seu lloc, fent el seu paper.  Quina tristor... és com si hi hagués una sala enorme amb un arxiu de cada persona amb un fi, un objectiu a complir (i ja no entrem en temes sistèmics perquè no acabaria mai l'entrada). Deu ser una mica així:

Tinc una amiga que diu que l'hi encanta que tot sigui així, diu que ella flueix i es deixa portar, secretament sento que ella és la intel·ligent aquí. Diga-l'hi determinisme, diga-l'hi destí, però el cas és que hi ha masses proves que la nostra vida en realitat està molt escollida. I que tot passa per algun motiu.

I doncs, si és així, quina és la nostra feina? I quin paper juguem nosaltres? 

Potser no podrem escollir de qui estar enamorats, ni la nostra professió, ni els nostres aprenentatges, potser el marge és molt petit, però si més no, encara podem escollir de quin color pintar-nos els llavis en dies de pluja.

 Que tingueu un molt bon dilluns!