L'ÓS QUE ESTIMAVA ELS LLIBRES

Hi ha llibres fets per emocionar. Les paraules són escollides una a una, i les il·lustracions et transporten a un món de tendresa i color. Un d'aquests llibres és "L'ós que estimava els llibres" de Dennis Haseley i Jim LaMarche.
Quan veus la portada sospites que et pot agradar, el títol et crea curiositat, però el que no t'esperes és que t'emocioni i et toqui la fibra més sensible que poseeixes.

Les guardes ens emmarquen un espai boscós, verd, amb aigua. Sembla que si tanques els ulls pots sentir el rierol i el vent entre les branques. Per algun motiu sospites un silenci plàcid i una pau sense precedents.

Aquesta és una història d'amor, una de les més romàntiques (de debò) que he llegit últimament, una història tendra, màgica i única.

L'he llegit moltíssimes vegades, però cada vegada s'em trenca la veu i un sospir intern (o no) em sacseja de dalt a baix.
L'he llegit a infants de 3 anys, de 6, de 8 i d'11, i TOTS han quedat marevellats.

Aquest llibre és un homenatge als llibres, i a la lectura en veu alta, i perquè no... un homenatge a les mares. A aquelles que amb tota la seva passió llegueixen als seus fills nit rere nit. I a aquells infants que sense entendre res se la miren bocabadats i saben que en aquella veu comença i acaba tot el seu univers.

Avui no explico activitats complementàries perquè aquest llibre és d'aquells que no es treballen sinó que es regalen.

Aprofito per fer una crida: llegiu en veu alta. Llegiu als qui estimeu amb xiuxiuejos i intenció. El secret més ben guardat de la història és que a tothom l'hi agrada que l'hi narrin històries, a tothom l'hi agrada escoltar l'amor a cau d'orella.


Menys xorrades i més literatura.