NO JUTJIS UN LLIBRE PER LA PORTADA

Us heu preguntat mai perquè emboliquem els regals? Si l'important és el regal, perquè el guarnim amb paper bonic i cintes de colors? Què tenen els emboltoris que ho fan tot TAN màgic?

Els éssers humans vivim a cavall de la bellesa i l'estupidesa. Si mai em fan decidir per una de les dues m'hi veuré incapaç. Ens agraden les coses embolicades, els regals, les galetes, els llibres, les converses, el filtreig, etc. Com més embolicat més ganes tenim de desembolicar-ho (o això deia la Coco Chanel), aquest repte ens fascina. Les coses massa fàcils, massa evidents no fan per nosaltres, ens avorreixen (i aquest és el gran mal del SXXI: l'avorriment). També s'hi uneixen més coses en un emboltori: l'amor que s'hi ha posat, el ritual de desembolicar, el sentir-se únic, el relacionar-ho amb l'aniversari i en bons moments, el pensar que és una cosa especial, les papallones a l'estomag...

Ens xifla el packagin, i hi ha botigues online especialitzades en aquesta nova disciplina, fins que al final caiem en l'absurditat (o no) de que sigui més bonic l'emboltori que l'interior (i això em sona d'alguna cosa).

En definitiva, alguna vegada he sentit que si no pots vènçer, t'hi has d'unir, i això és el que he fet. Heu vist mai un llibre terriblement lleig, amb les il·lustracions antiquades, les pàgines esgrogeïdes, però que la història sigui apassionant? Bé, doncs aquest són els llibres que cal passar per la màquina del temps i embellir perquè els infants s'hi fixin. NO cal retirar els llibres bons que són vells, només presentar-los bé.

Aquí en teniu un exemple:

https://es.pinterest.com/pin/172544229445031265/

Proveu-ho! Eficàcia del 99% (l'1% restant es deu a causes alienes a la literatura, però que no venen al cas). I si tot això no us ha convençut us proposo un experiment: proveu de fer dos regals un embolicat i l'altre que no, i observeu la diferència.

Bon diluns i bones lectures!

L'ÓS QUE ESTIMAVA ELS LLIBRES

Hi ha llibres fets per emocionar. Les paraules són escollides una a una, i les il·lustracions et transporten a un món de tendresa i color. Un d'aquests llibres és "L'ós que estimava els llibres" de Dennis Haseley i Jim LaMarche.
Quan veus la portada sospites que et pot agradar, el títol et crea curiositat, però el que no t'esperes és que t'emocioni i et toqui la fibra més sensible que poseeixes.

Les guardes ens emmarquen un espai boscós, verd, amb aigua. Sembla que si tanques els ulls pots sentir el rierol i el vent entre les branques. Per algun motiu sospites un silenci plàcid i una pau sense precedents.

Aquesta és una història d'amor, una de les més romàntiques (de debò) que he llegit últimament, una història tendra, màgica i única.

L'he llegit moltíssimes vegades, però cada vegada s'em trenca la veu i un sospir intern (o no) em sacseja de dalt a baix.
L'he llegit a infants de 3 anys, de 6, de 8 i d'11, i TOTS han quedat marevellats.

Aquest llibre és un homenatge als llibres, i a la lectura en veu alta, i perquè no... un homenatge a les mares. A aquelles que amb tota la seva passió llegueixen als seus fills nit rere nit. I a aquells infants que sense entendre res se la miren bocabadats i saben que en aquella veu comença i acaba tot el seu univers.

Avui no explico activitats complementàries perquè aquest llibre és d'aquells que no es treballen sinó que es regalen.

Aprofito per fer una crida: llegiu en veu alta. Llegiu als qui estimeu amb xiuxiuejos i intenció. El secret més ben guardat de la història és que a tothom l'hi agrada que l'hi narrin històries, a tothom l'hi agrada escoltar l'amor a cau d'orella.


Menys xorrades i més literatura.

EL VEÍ LLEGEIX UN LLIBRE

Quan canvies de casa o de pis mires la situació, el preu, l'higiene de l'escala, la decoració, les vistes, ho mires tot. Però tots en secret pensem que de la mateixa manera que et presenten el teu nou habitatge abans de dir el "sí" caldria conèixer els veïns. Perquè de veïns n'hi ha de molts estils.


*Tenim veïns simpàtics i atents, disposats a passar-te sal quan et falta o una mica de pasta si et quedes sense menjar.

*També existeix el/la lligón/a, que cada divendres i dissabte torna taaard taaard i molt ben acompanyat/da.

*El/la músic, que t'encanta, però lluny de la teva escala a ser possible.

*El/la veí/na tímid/antipàtic -mai ho sabràs- que quan et troba per l'escala et saluda amb un gest semblant a una mena d'espasme involuntari.

*El/la que té MOLTES mascotes -sorolloses-.

*El/la que SEMPRE fa obres.

*I hi ha el/la veí/na que l'hi pots deixar les claus i compartir una cervesa al final del dia.

El món dels veïns és de novel·la o de sèrie -com ja hem vist infinitat de vegades-, però el que no ens plantegem dels veïns és que nosaltres també ho som: quina mena de veí/veïna sóc? Ens passem la vida mirant cap enfora, quan gairebé tots els problemes es podrien resoldre si responguéssim a la pregunta "què puc fer-hi jo?".

Aquest conte de Koen Van Biesen ens parla de veïns, de veïns molt diferents, i com ja passa al llibre de la Muriel Barbery que es creen relacions especials entre els nens i els adults que viuen en un mateix edifici, en aquest conte ens parla d'una bonica relació entre dos veïns sense massa en comú.

Mentre el llegeixes, la il·lustració et sedueix, la història et fa riure, però sobretot, notes que hi ha una lliçó latent entre les paraules, una espècie de: actua, si no t'agrada... canvia-ho. 

Quina mania la que tenim tots en pensar que la nostra vida és així per les accions dels altres.

Com treballem el llibre?
Aquest llibre és molt agraït d'explicar, amb moltes onomatopeies i frases que es repeteixen, és ideal per passar una bona estona abans d'anar a dormir. 
És interessant treballar també amb els matisos, com ara: el veí truca la porta/el veí enfadat truca la porta. (La trucarà de la mateixa manera?)
També podem jugar amb els futurs... què farà? Què faries? (Abans de girar pàgina)

Si tenim temps i espai podem explicar/interpretar:
Mentre jo explico tu actues.
Per acabar, és divertit mirar-se el llibre des del punt de vista del gos.

I fins aquí els espòilers, més i millor a: El veí llegeix un llibre de Koen Van Biesen

UN PETIT CHAPERON ROUGE

Fa cosa d'un mes em vaig topar amb una petita llibreria infantil a un poblet de França. Mentre vagava entre llibres vaig trobar un tresor: una versió alternativa de la mítica caputxeta vermella. És un conte de lletra lligada amb un format molt infantilitzat (tot pintat amb colors i escrit amb una tipografia infantil) però d'infantil en té poc.

Un petit chaperon rouge de l'autora Marjolaine Leray

Tot i que el plantejament de la història és el de tota la vida: el llop es vol menjar la caputxeta. El relat no avança com tots ens podem esperar, perquè l'única cosa que ens recorda a la caputxeta de sempre, és el color de la capa que porta, i el seu antagonista, el llop. 

En aquesta història ens trobem una caputxeta astuta, despreocupada, ràpida, autònoma i fins i tot una mica maquiavèl·lica. Sobretot, una caputxeta que no és rascatada per cap caçador, i que en cap moment té por, sinó que manté la calma i la serenitat durant tota l'estona.

Les il·lustracions són formidables, els ulls de la caputxeta no apareixen mai, però és un personatge amb una força increïble que transmet al lector tots els sentiments i els pensaments. 

Un conte molt recomanable i a un preu molt assequible. 

A qui agradarà? Als més grans, a partir de 10 anys. (Segons el meu punt de vista, tot i que en algunes fitxes diu a partir de 3 anys.)

Què treballem? Aquest conte ens servirà per treballar els punts de vista i la mediació de conflictes. 

   Activitat 1: comparar el conte clàssic amb aquesta versió. Quines diferències     trobem? Què és el que fa que el final sigui diferent?

  Activitat 2: reflexionar el que fa la caputxeta amb el llop i el significat de l'última paraula "naif".

  Activitat 3: crear una versió alternativa d'un conte clàssic per exemple la Ventafocs. Què hagués passat si s'hagués rebel·lat contra les germanastres?

Passeu un molt bon diumenge electoral.

TAL COM ETS, ETS EL MILLOR

Acceptar-se a un mateix no és un camí fàcil, encara no he conegut ningú que m'hagi dit "des de petit m'ha encantat cada part de mi, i no he volgut canviar res!". Una pena això de no néixer perfectes, la vida seria avorrida, però potser més fàcil.
El cas, és que el camí cap a l'acceptació d'un mateix no és senzill, i no només parlo del físic, sinó també de la personalitat, dels petits defectes, d'aquella cosa concreta...
L'autoestima no és creure's per sobre de, sinó mirar-se el mirall i sentir-se satisfet amb un mateix. El treball de l'autoestima tampoc és perenne, sinó que va oscil·lant al llarg del temps. No perquè t'hagis treballat voldrà dir que no ho hauràs de fer mai més, just al contrari.

Com que el tema de l'atuoestima és de tesi doctoral, de moment, i per avui, el deixaré aquí. Perquè us vull parlar d'un recurs per treballar l'autoestima amb els infants.

Té a veure amb el consumisme que sempre necessitem coses que no tenim? Que si tenim els ulls marrons els desitgem blaus? Que si tenim el cabell llis el demanem arrissat? O més aviat té a veure amb l'inconformisme? O en voler ser algú diferent? Potser ens pensem que si canviem aquella cosa concreta ens sentirem millor amb nosaltres mateixos?

Avui us presento el llibre de la Nadia Budde, un llibre amb una infinitat de possibilitats per treballar. Un llibre recurs que no pot faltar a cap biblioteca.

Activitats a partir del llibre:
Activitat 1: Com sóc? Juguem a fer rodolins.
Activitat 2: I de com sóc? què vull canviar? Fem un collage amb una foto meva.
Activitat 3: I de com sóc? què m'agrada més? Fem una reflexió.
Activitat 4: Ho compartim? Aprenem a respectar? Utilitzem un llenguatge adequat? Què és el que més m'agrada de tu!

I seguint el consell de l'oncle Marçal que l'aparença l'hi és igual, potser entre tots haurem d'aprendre la seva lliçó, que tal com ets, ets el millor.