NO ETS TU, SÓC JO

I és veritat, no ets tu qui s'ha d'ocupar de mi, sóc jo.
Tampoc és cert que siguis tu qui m'hagi de pujar l'autoestima, sóc jo.
Qui s'ha d'aixecar als matins amb energia, qui ha de viure la vida, qui s'ha d'estimar, sóc jo, i no tu.

Qui decideix què vol compartir de la vida, qui a vegades ha de caure o defallir, qui es construeix la vida amb experiències, qui se sent orgullosa de mi, qui creix amb valors propis, qui s'equivoca, qui decideix, sóc jo, i no tu.

Tu si ets aquí és perquè vols, perquè ho sents, perquè saps que pots marxar.
Tu si un dia m'ajudes no estàs obligat a fer-ho sempre. Seràs tu que decideixi què, quan i com gaudir del teu temps amb mi.

És per això, que no és un tòpic dir no ets tu, sóc jo. Perquè per molts nosaltres que existeixin sempre serà un pronom malalt sinó està format per un jo i un tu autèntics i sans. I d'aquí la importància de saber estar sols i gaudir d'un mateix.

Les relacions malaltes fa temps que existeixen, a vegades ja ho són quan comencen, a vegades s'hi tornen i sovint no ens n'adonem. Però si que cal que quan ho veiem hi fem alguna cosa per tal de rectificar-ho, perquè sinó la nostra essència -que és allà on neix i es nodreix l'amor- estarà en perill. Hem d'aprendre que traspassar els límits del Jo per invadir el Tu no és estimar més, sinó més aviat no saber estimar. Ei, no ens autoculpem abans d'hora, que aquí, ningú no neix ensenyat i d'estimar se n'ha d'aprendre.

Us proposo un exercici, en les vostres relacions quin és el límit del vostre Jo?

RES ÉS OBLIGATORI

Avui m'agradaria compartir una reflexió amb vosaltres.

Tinc unes companyes de feina que són genials i de tan en tan deixen anar frases com aquestes, PAM, res és obligatori. I quanta raó que tens Montse.

Us proposo un exercici. Agafeu un paper, i anoteu tot allò que feu al dia perquè penseu que és obligatori.

Vinga valents!

Ho teniu? Bé, ara penseu que tot això ho feu perquè vosaltres ho heu decidit. Voleu eliminar alguna cosa? Compensa?

En el post de la setmana passada us explicava que hi ha vegades que la vida és Matrix, que et trobes en situacions que tu no controles i que el marge de maniobra enfront el "destí" és molt petit.
Bé, jo crec que el marge de maniobra es troba en el dia a dia, en les petites coses i sobretot es troba connectant amb un mateix. 
Amb aquest exercici ens fem més conscients que la nostra realitat es construeix responsabilitzant-nos del propis actes, viure la vida connectat amb un mateix és gaudir-la, és sentir-la i és estimar-la. Perquè quan ens fem conscients del nostre present sempre estem al lloc que ens toca.

Que tingueu un molt bon dimarts!

EL QUE HAGI DE SER, SERÀ

Primer de tot bon dia, sí, plou, sí, fa vent, sí, fa fred. Però com diu la Lucia Be els dilluns són menys dilluns si són amb els llavis pintats de vermell. Així que ja ho sabeu, pintallavis a la mà i a gaudir del dia.

Fa dies que sento que estic a Matrix, que d'aquesta vida només hi ha un percentatge molt petit que controli jo (i com ja sabeu sóc una controladora compulsiva en rehabilitació) i això no sé si m'espanta o m'agrada. Sovint, observant les meves amistats i a mi mateixa, penso que independentment de les pròpies decisions la vida et porta on havies d'estar. Així, amb OBLIGACIÓ. Perquè és cert, cadascú té un lloc, un lloc a la família, un lloc a la feina, un lloc al grup d'amics... I quan ens desordenem el sistema es penja i les coses no et surten precisament bé. Us heu fixat que de cop, algú l'hi surt tot bé? La vida l'hi somriu? Això és que està ordenat, al seu lloc, fent el seu paper.  Quina tristor... és com si hi hagués una sala enorme amb un arxiu de cada persona amb un fi, un objectiu a complir (i ja no entrem en temes sistèmics perquè no acabaria mai l'entrada). Deu ser una mica així:

Tinc una amiga que diu que l'hi encanta que tot sigui així, diu que ella flueix i es deixa portar, secretament sento que ella és la intel·ligent aquí. Diga-l'hi determinisme, diga-l'hi destí, però el cas és que hi ha masses proves que la nostra vida en realitat està molt escollida. I que tot passa per algun motiu.

I doncs, si és així, quina és la nostra feina? I quin paper juguem nosaltres? 

Potser no podrem escollir de qui estar enamorats, ni la nostra professió, ni els nostres aprenentatges, potser el marge és molt petit, però si més no, encara podem escollir de quin color pintar-nos els llavis en dies de pluja.

 Que tingueu un molt bon dilluns!

NO JUTJIS UN LLIBRE PER LA PORTADA

Us heu preguntat mai perquè emboliquem els regals? Si l'important és el regal, perquè el guarnim amb paper bonic i cintes de colors? Què tenen els emboltoris que ho fan tot TAN màgic?

Els éssers humans vivim a cavall de la bellesa i l'estupidesa. Si mai em fan decidir per una de les dues m'hi veuré incapaç. Ens agraden les coses embolicades, els regals, les galetes, els llibres, les converses, el filtreig, etc. Com més embolicat més ganes tenim de desembolicar-ho (o això deia la Coco Chanel), aquest repte ens fascina. Les coses massa fàcils, massa evidents no fan per nosaltres, ens avorreixen (i aquest és el gran mal del SXXI: l'avorriment). També s'hi uneixen més coses en un emboltori: l'amor que s'hi ha posat, el ritual de desembolicar, el sentir-se únic, el relacionar-ho amb l'aniversari i en bons moments, el pensar que és una cosa especial, les papallones a l'estomag...

Ens xifla el packagin, i hi ha botigues online especialitzades en aquesta nova disciplina, fins que al final caiem en l'absurditat (o no) de que sigui més bonic l'emboltori que l'interior (i això em sona d'alguna cosa).

En definitiva, alguna vegada he sentit que si no pots vènçer, t'hi has d'unir, i això és el que he fet. Heu vist mai un llibre terriblement lleig, amb les il·lustracions antiquades, les pàgines esgrogeïdes, però que la història sigui apassionant? Bé, doncs aquest són els llibres que cal passar per la màquina del temps i embellir perquè els infants s'hi fixin. NO cal retirar els llibres bons que són vells, només presentar-los bé.

Aquí en teniu un exemple:

https://es.pinterest.com/pin/172544229445031265/

Proveu-ho! Eficàcia del 99% (l'1% restant es deu a causes alienes a la literatura, però que no venen al cas). I si tot això no us ha convençut us proposo un experiment: proveu de fer dos regals un embolicat i l'altre que no, i observeu la diferència.

Bon diluns i bones lectures!

EL TAULER D'ESCACS

No podem negar que ens envolten les metàfores, i m'encanta. Una de les meves preferides és la del tauler d'escacs.

Diu així: cada vida és un tauler d'escacs amb moltes peces, quan tu mous, el teu voltant està obligat a moure si vol seguir la partida.

És a dir, cada acció que fas té conseqüències, fins i tot, si no mous pot ser que no tinguis mai més cap partida que aquella que vius en el moment (i quina tristesa!). Sempre hi ha un guanyador, però no patiu perquè hi ha moltes partides.

Partides llargues, curtes, intenses, plaents, incòmodes, estressants, tristes, partides i jugadors per parar un tren.

 L'important és ser conscient de quina és la partida que es juga, i saber que és trampa moure les fitxes dels altres per guanyar. Les úniques fitxes que pots moure són les teves, i esperar. Esperar a saber quin és el moviment del contrincant -va, siguem bones persones i canviem contricant per a company de partides, perquè al cap i a la fi, no hi ha mai ningú que perdi-.
 

Us heu preguntat mai quin tipu de jugador sou? Sou dels que deixeu les partides a mitges? Dels que s'enfaden? Dels impulsius? Dels que eternitzen la jugada fàcil? Dels fidels que només juguen una partida? Dels que en saben jugar més d'una?

Tenim sort que al currículum de primària ja hi tenim els escacs. Saber jugar a la vida i amb la vida és tan important com saber comptar.

VEURE PASSAR ELS NÚVOLS

Vaig jugar a veure passar els núvols en un ferry d'Itàlia cap a Croàcia, i en aquell acte senzill, sota el sol, i amb una brisa marina exquisita, vaig adonar-me dels aprenentatges que estava fent. I tots a través de la felicitat.
Crear històries mentre mires els núvols implica molts ítems interessants al món de l'educació, i ningú ho diria.
Ens cal dur a la pràctica la imaginació, l'agilitat mental, la fluïdesa, l'oralitat, les habilitats socials, etc. A més a més, es crea un vincle bonic amb la persona que jugues que propicia que tot plegat sigui més que divertit. I si, com en el meu cas, jugues en una llengua que no és la teva, com l'anglès o l'italià, els aprenentatges lingüístics no tenen preu ni mesura.

La natura és sàvia i mestra. Si no fos que ens entestem a tancar-nos entre quatre parets per "aprendre", podriem crèixer envoltats de coneixement. I la gran sort que tindriem és que la naturalesa no creu en mòduls, ni en assignatures, tot el que et mostra està aglutinat, ens presenta realitats holístiques que ens cal assimilar com un tot. Malauradament, sembla que haurem d'esperar uns quants anys més per compendre que seure en cadires en una classe ens limita.

No perdem l'esperança, encara tenim temps. Temps d'educar des de la felicitat, temps d'ensenyar des de l'humilitat i temps de veure passar els núvols.

Grazie ;)

L'ÓS QUE ESTIMAVA ELS LLIBRES

Hi ha llibres fets per emocionar. Les paraules són escollides una a una, i les il·lustracions et transporten a un món de tendresa i color. Un d'aquests llibres és "L'ós que estimava els llibres" de Dennis Haseley i Jim LaMarche.
Quan veus la portada sospites que et pot agradar, el títol et crea curiositat, però el que no t'esperes és que t'emocioni i et toqui la fibra més sensible que poseeixes.

Les guardes ens emmarquen un espai boscós, verd, amb aigua. Sembla que si tanques els ulls pots sentir el rierol i el vent entre les branques. Per algun motiu sospites un silenci plàcid i una pau sense precedents.

Aquesta és una història d'amor, una de les més romàntiques (de debò) que he llegit últimament, una història tendra, màgica i única.

L'he llegit moltíssimes vegades, però cada vegada s'em trenca la veu i un sospir intern (o no) em sacseja de dalt a baix.
L'he llegit a infants de 3 anys, de 6, de 8 i d'11, i TOTS han quedat marevellats.

Aquest llibre és un homenatge als llibres, i a la lectura en veu alta, i perquè no... un homenatge a les mares. A aquelles que amb tota la seva passió llegueixen als seus fills nit rere nit. I a aquells infants que sense entendre res se la miren bocabadats i saben que en aquella veu comença i acaba tot el seu univers.

Avui no explico activitats complementàries perquè aquest llibre és d'aquells que no es treballen sinó que es regalen.

Aprofito per fer una crida: llegiu en veu alta. Llegiu als qui estimeu amb xiuxiuejos i intenció. El secret més ben guardat de la història és que a tothom l'hi agrada que l'hi narrin històries, a tothom l'hi agrada escoltar l'amor a cau d'orella.


Menys xorrades i més literatura.