EL MÓN ÉS DELS FELIÇOS

M'he tornat una feliç(a), que així en femení queda molt bé. A vegades arribo tard als llocs, i hi arribo corrent, però no preocupada. Sovint, tanco l'ordinador amb la feina no acabada, i a voltes m'en vaig a dormir a hores impronunciables fent coses interessants que l'endemà sé que recordaré. Sóc una feliça.
Parlo amb sinceritat i des del cor, però amb molt de respecte i sense perdre mai el somriure, tinc clar que les meves circumstàncies són les que són perquè així jo ho he escollit i que la queixa ha de ser momentània i divertida.
Escullo amb qui comparteixo la meva vida perquè estic bé sola, he aprés que és amb la llibertat que es construeix l'amor i no amb la retenció. No em preocupa el demà, perquè tinc prou feina amb l'avui.

He perdut un vol entre rialles (i bitllets de menys al moneder) i tinc somnis que sé que són només somnis, i que són només meus, inconfessables. 

Fa ja molt de temps que no m'enfado amb ningú. Sóc una feliça.

I amb això, amb aquest comentari és com etiquetem la gent que... és despistada, que no recorda mai res, que es desconcentra, que no sap on va, que està perduda. Perquè ens sembla, a vegades, que la felicitat és infantil, i que tots hem de madurar. MADURAR! aqusesta pel·lícula que ens han venut que és ser responsable, tenir feina, seguir un camí, complir objectius, ser algú important, etc. Madurar sovint va acompanyat d'aquella frase: no es pot tenir tot.

I perquè no? (d'acord escèptics del món, evidentment no es pot tenir tot) però ho apliquem a coses molt bàsiques, que podriem tenir. Sovint sento persones dir: en aquesta vida no es pot tenir tot, resignades perquè han de treballar i no poden fer coses que els agradaria fer. Em deprimeix. Des de quan hem vingut a aquesta vida per ser infeliços, o pitjor! Perquè venim programats per ser el nostre pitjor enemic?

El món és dels valents, i els valents són feliços. 

Per tant, avui, quan surtis de casa mira't al mirall i vesteix-te amb teu millor somriure, ja no només per tu, sinó per educar a la societat, per canviar-la a base d'alegria i felicitat. Perquè des de la queixa, des del mal humor, des de la comoditat, des del menyspreu, des del jutjar... Així no canviarem res. I ens cal una revolució.
Mira't al mirall i sigues sincer/a amb tu mateix/a, quin bon dia per ser feliç!

LA MIRADA AMOROSA I EL CERVELL HEDONISTA

Mentre feia el màster de pedagogia sistèmica, tenia una professora que era un 10, un dia, en algun moment, va dir que haviem d'utilizar la mirada amorosa amb les persones. No sé si ella sospitava que a mi m'acabava de canviar la visió de les coses, que el meu cervell va entrar en xoc, com si en un moment de clarividència absoluta ho hagués entés tot. I després d'haver vist els meus errors passar a càmara ràpida (i en silenci) per davant meu. Vaig fer un canvi de visió. Pam. A vegades a la vida les coses passen ràpid i sense anestèsia.

La mirada amorosa consisteix a entendre que tothom ho fa tan bé com pot en el moment en que està. Waw, no us encanta? A partir d'aquesta frase no és que no m'enfadés, ni que ho passés tot, però darrera cada acció hi havia una mirada amorosa. I no és amb l'amor i la comprensió que la gent s'entén més bé? Que la comunicació és més fluïda, més humana?

El cervell és hedonista, cada persona, depenent dels recursos que ha anat adquirint, a través de l'educació, les experiències, la societat que l'envolta, etc. Té unes cartes que juga enfront les situacions. Com menys recursos tingui menys cartes tindrà i per tan menys opcions.

COM FUNCIONA EL NOSTRE ESTIMAT CERVELL?

Pas 1. Adquirim opcions (O CARTES) al llarg de la vida

Pas 2. Utilitzem les cartes enfront una situació, sempre escollim LA MILLOR

Pas 3. La juguem!

Pas 4. Esperem que surti bé

Com ja he dit, el nostre cervell és hedonista, així que sempre escollirà la millor carta, però és que si el teu joc de cartes no n'hi ha cap de massa bona, què pots fer? Per aquest motiu, utilitzar la mirada amorosa no només ens fa més humans, sinó que ens fa més lliures.

Us proposo que durant una setmana utilitzeu la mirada amorosa. Estic segura que notareu els canvis.

Bon cap de setmana!

EL COMPANY O COMPANYA IDONI

I seguim parlant de viatges, perquè tot i que ha començat el curs, la feina, la semi-fred i l'escola, jo tinc un greu cas de Jet Lag emocional, i segueixo en una dimensió paral·lela anomenada no-volia-tornar.

Sovint em pregunto com dues persones s'entenen (o no) viatjant, hi ha molts ítems a tenir en compte com l'amor, la flexibilitat, la personalitat, els gustos, les expectatives, els objectius. És una llista llarguíssima (i fascinant)!

Com saber que t'entendràs amb una persona de viatge?

Sou dues persones que marxeu de viatge i voleu saber si us entendreu, bé doncs, responeu les següents preguntes i si la resposta és similar: compreu bitllets, si pel contrari les respostes difereixen molt...

PREPARATS? UN A CADA PUNTA AMB UN LLAPIS I UN PAPER A LA MÀ? 3, 2, 1... JA!

1. Objectiu del viatge: (em xifla la gent que es mira la pregunta i diu a l'unisó, hem de marcar un objectiu? Si aquesta és la vostra resposta, marqueu-la com a doble!)

2. Pressupost:

3. Destinació:

4. On vols dormir?

5. Perquè hi vols anar amb aquesta persona?

6. Què fas de divendres a diumenge quan no estàs treballant/estudiant?

7. Vols conèixer gent?

8. Nivell d'anglès?

9. Perquè t'agrada viatjar?

10. Caminar o transport públic/privat?

11. Sortir de nit?

12. Ciutat, platja o muntanya?

13. Relax o cultura?

14. Quin és l'àpat més important del dia?

15. T'agraden els selfies?

16. A quina hora vas a dormir? A quina hora t'aixeques? 

17. Cafè o té?

18. Què faries si vols veure una cosa, l'altra persona una altra i només teniu temps de veure'n una?

i com a regal per la sinceritat... expliqueu-vos 3 petites manies...


Acabant els punts suspensius anteriors:

...I si les respostes difereixen molt, sempre us queda endur-vos un pot de paciència, un bon llibre, molta flexibilitat i evidentment un quilo d'amor. O viatjar sols.

DOS? NO! UN.

El món no està pensat per a persones soles, la solteria només és un pas abans de la parella. I estar sol és considerat trist i avorrit. Tots els ítems publicitaris ens adverteixen que cal posar-se les piles, que estar sol "no mola" i que alguna cosa molt greu et passa si no tens parella.
He estat un mes fora fent turisme (res de trobar-se a un mateix, que això ja ho pots fer a qualsevol lloc del món), però resulta que després de l'experiència, he caminat pels carrers de sempre i els he trobat molt diferents, fins que he entés que el que havia canviat -i encara no entenc com- era jo.
He fet molts aprenentatges, certament, viatjar és imprescindible per obrir ments, trencar estereotips, espavilar-se, conèixer, etc. Però viatjar sol -no, el camino de Santiago no compta- és un altre món.
Aprens tantes coses, que a dia d'avui i sense parar de reflexionar-hi, encara no puc abarcar tot l'abast que té.

Perquè recomanar l'experiència? 

Primer i més important és per trencar estereotips, com:

*Pobra, viatja sola perquè no té parella

*Pobra, viatja sola perquè no té amics

 (Sí, sempre comença amb pobra, divertidíssim)

2. Ets tu, sense els altres. 
És a dir, et trobes a tu, sense l'amotllament que normalment tenim amb la societat, tothom té una part de la personalitat que acaba magnificant perquè als altres els resulta més còmode, o bé, algun punt que no havies explotat perquè no tocava, o perquè no trobava el lloc al teu entorn. Quan viatges sol, et trobes a tu sense contaminacions, només a tu tal i com ets. Així que el camí de l'acceptació és més fàcil i plaent.

3. T'espaviles.
Amb tot! Idiomes, indicacions, conflictes, problemes, gestions. No pots culpar a ningú, ni cridar quan alguna cosa no et surt bé, així que de gestió n'aprens el que no està escrit. Acabes veient que posar cara de pal no et soluciona res. I miraculosament, tot pren la màgia d'un gran somriure, encara que acabis de perdre un vol.

4. Ets lliure.
Sovint donem la nostra llibertat sense ni tan sols entendre què significa. El curiòs del cas, és que l'entreguem a canvi de control. Quan viatges sol, la llibertat és tan aclaparadora que espanta i emociona a parts iguals. Quan t'adones que no has de retre comptes a ningú, que no cal esperar, que no cal RES. Que si les coses passen és perquè tu fas que passin. La sensació de responsabilitat absoluta fa que el teu cervell faci un gir de 180º. T'alliberes, al·lucinant. (Sí, senyors, es pot viatjar a París sense ni tan sols acostar-te a la Torre Eiffel).

I què és millor?

Quan em pregunten què és millor si viatjar sol o acompanyat, sempre responc que és diferent. Evidentment que viatjant sola et perds algunes coses (com la mítica "conversa amb vistes", que bonic que és parlar de la vida al costat d'un imponent paisatge) però en guanyes d'altres. El que si que és segur és que és molt millor, SEMPRE, viatjar sol que mal acompanyat.

Per últim, acabo el post amb una petita reflexió. Sovint em confonien per italiana, però un noi d'una manera encertadíssima va dir: podries ser italiana, però les italianes no viatgen soles.

Així doncs, viatjar sol/a és cultural?

UN DIA DE PLUJA, PERDRE L'EQUIPATGE I LLUMS DE NADAL ENREDADES

Maya Angelou va nèixer l'any 1928, va ser poetesa, novelista, directora de cinema, professora de literatura i activista a favor dels drets civils. Un dia amb una clarividència absoluta va dir que:

I've learned that you can tell a lot about a person by the way (s)he handles these three things: a rainy day, lost luggage, and tangled Christmas tree lights. 

És a dir..

He aprés que pots dir molt d'una persona quan encara una d'aquestes tres coses: un dia de pluja, perdre l'equipatge i unes llums de Nadal enredades.

Seria divertit que tots ens miressim uns instants i comprovessim quina seria la nostra reacció al respecte:

-Ens emocionem?Ens enfadem? Riguem? Ho gestionem? Busquem solucions?-

També és cert que en la vida tot són moments. Bàsicament, si t'agafa la pluja quan estàs anant a una reunió importantíssima en què t'hi jugues la feina, no és el mateix que estar de vacances i que plogui. Però certament, hi ha un patró de conducta que tots repetim enfront a aquestes situacions. I que aquesta reacció en certa manera deixa en evidència qui sóm i com estem.

Si extrapolessim la frase, només per pur plaer d'anar més enllà, podriem detectar moments en les nostres vides que el nostre instint ens ha advertit de la gent que ens envolta. Quan davant d'una reacció aliena, les nostres alarmes salten.

Per posar uns exemples:
Em salten les alarmes amb l'excès de carinyositat.
amb qui converteix un fet quotidià en la pitjor cosa del món.
amb qui quan preguntes què tal el dia et respon "anar fent".
amb qui no somriu quan s'aixeca.
amb qui s'en va a visitar una ciutat i respon que estava bé, però que hagués estat més bé sense la gent.
amb qui no convida mai a un café.

De la mateixa manera, i seguint amb la frase de la Maya Angelou, hi ha accions que em desperten confiança, que a dins meu desectiven el mecanisme de defensa, i que em relaxo enfront aquella persona.

Per posar uns exemples:
Confio en la gent que no espera resposta.
En la que posa els peus a l'aigua al creuar un rierol.
En qui no es muda al costat d'una figura pública.
En qui veu a un famòs i el deixa tranquil.
En qui perd el tren i riu.
En la gent que els regals no els fa per l'aniversari.

I vosaltres, teniu accions que us despertin alarmes o us facin confiar?

LA ZONA DE CONFORT

Tothom sap què és la zona de confort, perquè hem explotat el terme fins a l’extenuació i els llibres d’autoajuda en van plens. Jo, tot i ser una fervent retractora d’aquest estil de literatura, reconec que la zona de confort existeix i és corrosiva.

El terme zona de confort es refereix a aquells moments de la vida que estàs en una situació d’acomodament, en què tot va bé –tot i no ser perfecte- i en que hi ha una rutina establerta que et funciona. La teoria parla que si estàs dins de la zona de confort et perds el que hi ha a fora (que segons la teoria sempre és millor). Dins la zona de confort, evites plantejar-te dilemes, t’enfades per tonteries, ja no sents papallones a l’estomac, no creixes, ni evoluciones. És comparable a mirar un documental per la televisió sobre l’Àfrica o anar-hi de viatge. Des del sofà no tens calor ni fred, ho tens tot a mà i si vols no cal que t’aixequis, t’evites possibles perills i situacions incòmodes. Però et perds el viatge, la gent, l’experiència, les olors, les sensacions, el cel estrellat, etc. Així que el que ens diu la teoria és que constantment hauríem de sortir de la nostra zona de confort, perquè no hi passen coses màgiques, i ja de tots és conegut que la vida és massa bonica com per no creure en la màgia.

Sovint en aquest bloc he parlat de la vida fàcil i feliç, pregonant les mil virtuts d’aquesta filosofia, però tot i ser una opció molt bona, el dia a dia ens empeny a desconnectar-nos de nosaltres mateixos fins a aconseguir que siguem com puzles de carn i ossos farcits d’accions i sentiments imposats.

Hi ha persones fascinants que totes aquestes accions que jo em plantejo i em replantejo tant, els surt de manera natural, ja sigui per l’educació rebuda, per caràcter, perquè ja els va bé seguir la corrent, o perquè tenen molta “sort”. Però no estic sola al món, hi ha un part de la població que es troba com jo: identificant patrons de societat amb els quals no es troba còmode, però veient-se lligada de mans i peus respecte a la pròpia felicitat. I és que trobar l’equilibri entre ser fidel a un mateix sense sortir del sistema, és molt difícil.

Per tal d’aconseguir preservar una vida sana, fàcil i feliç (dins d’una societat malalta) m’he creat uns mantras que em repeteixo cada dia per no oblidar.

1. És necessari? (no faig res que no sigui necessari si no em ve de gust fer-ho).
2. No et PRE-ocupis dels problemes, si venen, ja te’n ocuparàs.
3. Sigues sincera amb tu i amb els altres sobre el que sents i el que ets.
4. Fes coses que et facin por i que et facin créixer (surt de la zona de confort).
5. Relativitza.
6. Si algú o alguna cosa et provoca sentiments extrems mira’t a dins, ets tu.
7. La raó, com la veritat, és subjectiva i tothom té la seva, discutir per saber qui té la raó és el concepte equivocat del: escolta’m, i prova d’entendre el meu punt de vista, per a mi és important.
8. FLUEIX.

Seguint tot això i per continuar fora de la zona de confort, aquest any he allargat les meves vacances i me’n vaig sola a voltar per Europa. Conseqüentment, estic espantada i emocionada a parts iguals.

LES 8 INTEL·LIGÈNCIES

Feia temps que tothom sospitava que el món no es dividia entre “estúpids i intel·ligents”, però per sort Howard Gardner hi va posar nom i en va crear una teoria.

Cada vegada que algú decideix desmentir mites ens alliberem una mica, i els infants i les famíles es despressionen. Potser aquells professors que t’havien mirat als ulls i t’havien dit que tu no valies, que podies anar a fer lletres, senten calfreds al sofà al sentir a Gardner dir que tothom té una intel·ligència i que no n’hi ha cap més gran que una altra: és a dir, senyors professors… Tothom té talent.

I aquí us confesso una petita mania, tinc tendència a deixar-me fascinar pels petits talents, i m’encanten les característiques que aquests talents proporcionen a les persones. Em fan gràcia les persones terriblement ordenades, així com aquelles que sempre necessiten preguntar, les que quan vas de viatge només es fixen en l’arquitectura, i aquelles que l’únic que volen és conèixer gent del lloc. M’agrada pensar que totes aquestes accions estan definides pel seu cervell i les seves diverses intel·ligències. Sovint –com a deformación professional- al conèixer algú l’hi creo un rànquing amb les 8 intel·ligències que van sumant o restant segons les seves accions. I secretament penso que cada professor hauria de tenir aquest rànquing dels seus alumnes.

Com que tothom sap quines són aquestes 8 intel·ligències i la teoria està ampliament escrita (us deixo enllaços que l’expliquen molt bé). Parlaré de com podem aplicar aquesta teoria a les aules i perquè no, també una mica a la vida real.

https://www.pinterest.com/pin/30117891235244799/

El primer pas que hem de fer és... DESMENTIR FALSOS MITES:

*Els de ciències són els intel·ligents, els de lletres els que no s'en surten.

(El meu germà, de ciències pures, sovint deia: Si vals vals i si no al social.)

*Hi ha alumnes que de seguida saps que no arribaran enlloc.

*Tinc un alumne que no se l'hi dona bé res.

*Aquesta classe és un desastre. 

El segon pas serà... LA CREACIÓ D’UNA AULA ON TOTHOM HI TINGUI CABUDA:

Com seria una aula amb totes les intel·ligències? Aquella que tingui en compte l'aprenentatge competencial en totes elles.

Com? permatent que cada alumne arribi a l'aprenentatge d'una manera que s'hi trobi còmode (amb la seva pròpia intel·ligència).

1. A l'aula hi hauriem de trobar elements per donar cobertura a cada intel·ligència: plantes, un escenari, LEDS de colors, pilotes, llibres, puzzles, jocs de taula, herbaris, calculadores, àbacs, coixins i racons, auriculars, aparells de música, projectors, etc.


Però el pas més important serà... SABER QUINES INTEL·LIGÈNCIES HI HA A LA CLASSE!

Us adjunto recursos per utilitzar a l'aula i poder identificar les diferents intel·ligències:

1. Test (més grans de 8 anys) per mirar quines intel·ligències s'ha de potenciar a cada alumne.

2. Test per alumnes i famílies de menys de 8 anys.

3. Gràfic on visualitzar les diferents intel·ligències

 4. Com vull que sigui la meva aula? (fem espai a tothom!)

Segur que a més d'un l'hi fa mandra crear un gràfic de cada alumne. I les excuses són bones: cada vegada hi ha més alumnes a l'aula, cada vegada són més problematics, cada vegada hi ha menys personal i per tant la feina es multiplica.
Sovint els mestres es converteixen en bombers "apaguem focs i preguem per arribar vius a final de curs". És per això, i més que mai, que cal una vocació clara, perquè no oblidem que si la classe no aprèn el fracàs és compartit.

Enllaços d'interés:
Recerca del google academic on es pot trobar tot el llibre de Gardner amb pdf
Recurs xtec
Recurs xtec