NO JUTJIS UN LLIBRE PER LA PORTADA

Us heu preguntat mai perquè emboliquem els regals? Si l'important és el regal, perquè el guarnim amb paper bonic i cintes de colors? Què tenen els emboltoris que ho fan tot TAN màgic?

Els éssers humans vivim a cavall de la bellesa i l'estupidesa. Si mai em fan decidir per una de les dues m'hi veuré incapaç. Ens agraden les coses embolicades, els regals, les galetes, els llibres, les converses, el filtreig, etc. Com més embolicat més ganes tenim de desembolicar-ho (o això deia la Coco Chanel), aquest repte ens fascina. Les coses massa fàcils, massa evidents no fan per nosaltres, ens avorreixen (i aquest és el gran mal del SXXI: l'avorriment). També s'hi uneixen més coses en un emboltori: l'amor que s'hi ha posat, el ritual de desembolicar, el sentir-se únic, el relacionar-ho amb l'aniversari i en bons moments, el pensar que és una cosa especial, les papallones a l'estomag...

Ens xifla el packagin, i hi ha botigues online especialitzades en aquesta nova disciplina, fins que al final caiem en l'absurditat (o no) de que sigui més bonic l'emboltori que l'interior (i això em sona d'alguna cosa).

En definitiva, alguna vegada he sentit que si no pots vènçer, t'hi has d'unir, i això és el que he fet. Heu vist mai un llibre terriblement lleig, amb les il·lustracions antiquades, les pàgines esgrogeïdes, però que la història sigui apassionant? Bé, doncs aquest són els llibres que cal passar per la màquina del temps i embellir perquè els infants s'hi fixin. NO cal retirar els llibres bons que són vells, només presentar-los bé.

Aquí en teniu un exemple:

https://es.pinterest.com/pin/172544229445031265/

Proveu-ho! Eficàcia del 99% (l'1% restant es deu a causes alienes a la literatura, però que no venen al cas). I si tot això no us ha convençut us proposo un experiment: proveu de fer dos regals un embolicat i l'altre que no, i observeu la diferència.

Bon diluns i bones lectures!

EL TAULER D'ESCACS

No podem negar que ens envolten les metàfores, i m'encanta. Una de les meves preferides és la del tauler d'escacs.

Diu així: cada vida és un tauler d'escacs amb moltes peces, quan tu mous, el teu voltant està obligat a moure si vol seguir la partida.

És a dir, cada acció que fas té conseqüències, fins i tot, si no mous pot ser que no tinguis mai més cap partida que aquella que vius en el moment (i quina tristesa!). Sempre hi ha un guanyador, però no patiu perquè hi ha moltes partides.

Partides llargues, curtes, intenses, plaents, incòmodes, estressants, tristes, partides i jugadors per parar un tren.

 L'important és ser conscient de quina és la partida que es juga, i saber que és trampa moure les fitxes dels altres per guanyar. Les úniques fitxes que pots moure són les teves, i esperar. Esperar a saber quin és el moviment del contrincant -va, siguem bones persones i canviem contricant per a company de partides, perquè al cap i a la fi, no hi ha mai ningú que perdi-.
 

Us heu preguntat mai quin tipu de jugador sou? Sou dels que deixeu les partides a mitges? Dels que s'enfaden? Dels impulsius? Dels que eternitzen la jugada fàcil? Dels fidels que només juguen una partida? Dels que en saben jugar més d'una?

Tenim sort que al currículum de primària ja hi tenim els escacs. Saber jugar a la vida i amb la vida és tan important com saber comptar.

VEURE PASSAR ELS NÚVOLS

Vaig jugar a veure passar els núvols en un ferry d'Itàlia cap a Croàcia, i en aquell acte senzill, sota el sol, i amb una brisa marina exquisita, vaig adonar-me dels aprenentatges que estava fent. I tots a través de la felicitat.
Crear històries mentre mires els núvols implica molts ítems interessants al món de l'educació, i ningú ho diria.
Ens cal dur a la pràctica la imaginació, l'agilitat mental, la fluïdesa, l'oralitat, les habilitats socials, etc. A més a més, es crea un vincle bonic amb la persona que jugues que propicia que tot plegat sigui més que divertit. I si, com en el meu cas, jugues en una llengua que no és la teva, com l'anglès o l'italià, els aprenentatges lingüístics no tenen preu ni mesura.

La natura és sàvia i mestra. Si no fos que ens entestem a tancar-nos entre quatre parets per "aprendre", podriem crèixer envoltats de coneixement. I la gran sort que tindriem és que la naturalesa no creu en mòduls, ni en assignatures, tot el que et mostra està aglutinat, ens presenta realitats holístiques que ens cal assimilar com un tot. Malauradament, sembla que haurem d'esperar uns quants anys més per compendre que seure en cadires en una classe ens limita.

No perdem l'esperança, encara tenim temps. Temps d'educar des de la felicitat, temps d'ensenyar des de l'humilitat i temps de veure passar els núvols.

Grazie ;)

L'ÓS QUE ESTIMAVA ELS LLIBRES

Hi ha llibres fets per emocionar. Les paraules són escollides una a una, i les il·lustracions et transporten a un món de tendresa i color. Un d'aquests llibres és "L'ós que estimava els llibres" de Dennis Haseley i Jim LaMarche.
Quan veus la portada sospites que et pot agradar, el títol et crea curiositat, però el que no t'esperes és que t'emocioni i et toqui la fibra més sensible que poseeixes.

Les guardes ens emmarquen un espai boscós, verd, amb aigua. Sembla que si tanques els ulls pots sentir el rierol i el vent entre les branques. Per algun motiu sospites un silenci plàcid i una pau sense precedents.

Aquesta és una història d'amor, una de les més romàntiques (de debò) que he llegit últimament, una història tendra, màgica i única.

L'he llegit moltíssimes vegades, però cada vegada s'em trenca la veu i un sospir intern (o no) em sacseja de dalt a baix.
L'he llegit a infants de 3 anys, de 6, de 8 i d'11, i TOTS han quedat marevellats.

Aquest llibre és un homenatge als llibres, i a la lectura en veu alta, i perquè no... un homenatge a les mares. A aquelles que amb tota la seva passió llegueixen als seus fills nit rere nit. I a aquells infants que sense entendre res se la miren bocabadats i saben que en aquella veu comença i acaba tot el seu univers.

Avui no explico activitats complementàries perquè aquest llibre és d'aquells que no es treballen sinó que es regalen.

Aprofito per fer una crida: llegiu en veu alta. Llegiu als qui estimeu amb xiuxiuejos i intenció. El secret més ben guardat de la història és que a tothom l'hi agrada que l'hi narrin històries, a tothom l'hi agrada escoltar l'amor a cau d'orella.


Menys xorrades i més literatura.

EL MÓN ÉS DELS FELIÇOS

M'he tornat una feliç(a), que així en femení queda molt bé. A vegades arribo tard als llocs, i hi arribo corrent, però no preocupada. Sovint, tanco l'ordinador amb la feina no acabada, i a voltes m'en vaig a dormir a hores impronunciables fent coses interessants que l'endemà sé que recordaré. Sóc una feliça.
Parlo amb sinceritat i des del cor, però amb molt de respecte i sense perdre mai el somriure, tinc clar que les meves circumstàncies són les que són perquè així jo ho he escollit i que la queixa ha de ser momentània i divertida.
Escullo amb qui comparteixo la meva vida perquè estic bé sola, he aprés que és amb la llibertat que es construeix l'amor i no amb la retenció. No em preocupa el demà, perquè tinc prou feina amb l'avui.

He perdut un vol entre rialles (i bitllets de menys al moneder) i tinc somnis que sé que són només somnis, i que són només meus, inconfessables. 

Fa ja molt de temps que no m'enfado amb ningú. Sóc una feliça.

I amb això, amb aquest comentari és com etiquetem la gent que... és despistada, que no recorda mai res, que es desconcentra, que no sap on va, que està perduda. Perquè ens sembla, a vegades, que la felicitat és infantil, i que tots hem de madurar. MADURAR! aqusesta pel·lícula que ens han venut que és ser responsable, tenir feina, seguir un camí, complir objectius, ser algú important, etc. Madurar sovint va acompanyat d'aquella frase: no es pot tenir tot.

I perquè no? (d'acord escèptics del món, evidentment no es pot tenir tot) però ho apliquem a coses molt bàsiques, que podriem tenir. Sovint sento persones dir: en aquesta vida no es pot tenir tot, resignades perquè han de treballar i no poden fer coses que els agradaria fer. Em deprimeix. Des de quan hem vingut a aquesta vida per ser infeliços, o pitjor! Perquè venim programats per ser el nostre pitjor enemic?

El món és dels valents, i els valents són feliços. 

Per tant, avui, quan surtis de casa mira't al mirall i vesteix-te amb teu millor somriure, ja no només per tu, sinó per educar a la societat, per canviar-la a base d'alegria i felicitat. Perquè des de la queixa, des del mal humor, des de la comoditat, des del menyspreu, des del jutjar... Així no canviarem res. I ens cal una revolució.
Mira't al mirall i sigues sincer/a amb tu mateix/a, quin bon dia per ser feliç!