EL LÍMIT ÉS EL CEL

Avís per navegants: aquesta entrada és de caire més reflexiu que pràctic. I conté grans dosis de hipisme barrejats amb inconformisme social.

Quantes vegades hem sentit les següents frases?

                *Aquest nen no té límits.

                *Està provant on és el límit.

                *L'educació és posar límits.

I ens queixem que els infants no tinguin recursos? Ens queixem que cada vegada són menys creatius? Clar. Han trobat el límit.

Cada vegada que limitem a un infant es mor una oportunitat de crèixer, de ser autònom, de ser valent, es mor el nen curiós, el nen que busca el nen que se n'ensurt.

Però el problema ja no és que ens dediquem a posar límits a tord i a dret com si els nens fossin estúpids o no tinguessin sentit comú. El problema és que convivim amb una societat adulta plena de límits, de conviccions caduques i de protocols que se'ns han escapat de les mans.

Fa poc un nena em preguntava perquè era de mala educació que la gent portés coses al cap en llocs tancats, com ara barrets, o mocadors. Sincerament, no vaig saber què respondre: un simple perquè així és reina, no era suficient. Explicar que és un fet cultural tampoc em serveix ara amb la globalització, què dirà aquesta nena si veu un hiyab? Que és de mala educació? -de veritat?-. Per tan se l'hi explica que hi ha coses que són però que no tenen sentit?. 

En el meu cas vaig optar per la part pràctica, l'hi vaig explicar que si portaves un barret molt gran, o un mocador, o una diadema (etc.) podia passar que no veiessis els ulls de la persona que parlava i que això disminuïa la comunicació. Vam fer un petit exercici per demostrar el poder dels ulls en la comunicació i vam donar per tancat el tema.

Però veure dia darrera dia com ens dediquem a tancar-nos, a limitar-nos, em destrossa. A mi que no em venguin que posar límits és educar. Els límits són per no molestar, que ho sé jo. 

Qui és que vol un infant que es passi amb les preguntes? Qui vol un adult que qüestioni les males decisions del seu cap? Qui vol algú que surti de la norma? 

Ningú, així que ens dediquem a posar-nos límits, a estandaritzar-nos, a descrèixer en comptes de créixer. Estem creant infants egoistes, poc cooperatius, sense tolerància a la frustració, sense imaginació, acostumats a obeir sense valorar ni preguntar, infants que en el fons ens són còmodes als adults -perquè ja se sap que massa soroll no ens agrada-.

Posem un exemple pràctic:

*Pinta aquesta rodona (i després de la rodona, ve el quadrat, el rectangle, el triangle, etc.)  i no surtis de la línia.

I PER QUÈ NO? Perquè no podem sortir de la línia, és perillós? Hi ha llops fora de la línia? Ens saltem alguna norma? 

I jo em pregunto: No podem treballar la psicomotricitat fina d'una altra manera? No podem aprendre què és una rodona amb unes altres tècniques, potser més holístiques?

Per exemple:

Un exercici passat a diverses persones d'edats diferents:

1. Pinta la rodona sense sortir de la línia

2. Pinta la rodona

3. Juga amb la rodona

Aquí teniu el resultat de la primera premisa, com veieu l'únic que fem és estandaritzar, de què ens serveixen 20 rodones iguals?:

Aquí teniu el resultat de la segona premisa, com veureu al donar menys instruccions/límits comencen a sorgir altres conceptes, ja podem pensar com la volem pintar:

Aquí teniu el resultat de la tercera premisa, veiem que les opcions són molt extenses i que la creativitat i llibertat hi juguen un paper molt important:

Amb tota aquesta reflexió en cap moment vull ni tan sols insinuar que no calgui educar els infants, cal ensenyar valors que els ajudin a descobrir-se (i per tant a controlar els seus processos personals) i a conviure amb l'entorn d'una manera harmònica i respectuosa.

Posar límits ens limita? Si posem límits limitem?