NOMÉS ERA AIXÒ... UNA MICA DE MAL HUMOR

El llibre una mica de mal humor de l'Isabelle Carrier il·lustrat per ella mateixa, ens transporta al món de les coses fàcils i senzilles. No sé si us hi heu trobat mai, però jo sí. Que per algun motiu, en un moment determinat a la vida, ens fem les coses difícils, per demostrar-nos o per demostrar al món que podem amb tot (totalment inconscient), per no adonar-nos de la realitat, en creem una paral·lela que ens manté ocupats, bàsicament ens compliquem l'existència.
I clar, quan això passa deixem d'estar connectats amb nosaltres mateixos i ens perdem en un bucle de fets i accions que no tenen sentit. Fa quasi un any que practico "la vida fàcil i feliç" i funciona. Es tracta d'aprendre a deixar anar, laissez faire, deixar-se portar. Les tècniques són variades, però la que més em funciona és: si avui fos l'últim dia a la teva vida, t'hauria agradat acabar-l'ho així? Intento que cada dia la resposta sigui un autosomriure (evidentment hi ha dies que no ho aconsegueixo) però la meva qualitat de vida i la meva autosatisfacció han augmentat, perquè he entés que les coses són tan fàcils i senzilles com vols que siguin. Perquè m'he responsabilitzat de la meva felicitat.
L'Isabelle Carrier ho sap i ho transporta a un llibre infantil que cal llegir i rellegir fins a l'extenuació, perquè és una meravella.

Una mica de mal humor parla de la història d'en Pat i en Pit, que com a totes les històries del món comença molt bé, però la rutina fa que alguna cosa no acabi de funcionar a l'hora. I aleshores apareix... EL MAL HUMOR.

El mal humor no és altra cosa que milers de fets barrejats, la història personal, frustracions, que si jo esperava que tu, que si tu esperaves que jo, culpabilitats, poca responsabilitat personal, poca connexió en un mateix, totes aquestes coses s'entrellacen i s'emboliquen i creen una massa negre irrespirable, entortolligada i difícil de solucionar: el mal humor.

Treball amb infants/adolescents/adults: Desfem el mal humor! Hem d'ensenyar que tot allò que fem, ho podem desfer, amb més paciència, amb més dificultat, però podem.

En un moment difícil, com una baralla, o una frustració:
PAS 0: Estira tanta llana com creus que és de gros el teu problema, i mentre l'estires el vas explicant.
PAS 1: Entortolliga tota la llana, fes-hi nusos, barreja-la, estira-la.
PAS 2: Mira-la bé. Creus que podràs desfer tot el que has fet?
PAS 3: Et ve de gust que torni a estar com abans? Vols demanar ajuda?
PAS 4: Mentre desentortolligues la llana anem proposant solucions.
PAS 5: Era tan gran el problema? Era un problema?


Potser al cap i a la fi, tal i com ens diu el llibre, només és això, mal humor:
La màgia d'aquest llibre són les paraules: escollides una a una, perquè cap d'elles sigui transcendental, perquè ens transportin aquesta filosofia de les coses senzilles i fàcils, paraules que no fan mal, que no es claven. Tendim a fer de les nostres vides una telenovel·la sud-americana, no cal, si és cert que som els protagonistes de les nostres vides, però no del món. Sí que és cert que hi ha moments durs, però només són això, moments durs que passen. La magnificència és divertida, però només una estona.

Finalment acabo aquest post amb un proverbi indi que cal anar recordant de tant en tant:

DIA DE LA POESIA

Avui és el dia mundial de la poesia, no és un dia qualsevol, és un dia per fer-lo bonic, per convertir-l'ho en poesia. Podem aixecar-nos i començar el dia com la Joana Raspall: diguent bon dia a tot i a tothom.

 BON DIA, POESIA!

Bon dia, cel!
     Bon dia, terra!
Bon dia, mar!
     Bon dia, sol!
Bon dia, vent!
     Bon dia, vela!
Bon dia, ocell!
     Bon dia, flor!
Bon dia, tu!
     Bon dia, jo!
Bon dia, DIA!

     Joana Raspall

Podem avançar el dia mirant i observant al nostre voltant, com si tot fos nou i únic, aprofitar per dir un parell de metàfores als companys de feina, o alguna comparació divertida. Us convido a practicar els rodolins, les rimes, les exageracions, a crear poemes bojos amb paraules determinades.

Avui, no ens oblidem de jugar amb el que ens envolta, no oblidem a fer de la rutina poesia.

LA GRAN ESTAFA O COM TREBALLAR AMB INFANTS MOGUTS

EL TDAH

La reflexió prèvia a la pràctica educativa: De qui ens fiem?

El trastorn d’hiperactivitat i dèficit d’atenció apareix diagnosticat per primera vegada fa més de 100 anys. I consisteix en tots aquells infants que tenen una carència de neurotransmissors (amb tota les conseqüències que això comporta). Us deixo que feu recerca activa del terme per Internet (Us he posat diversos enllaços).

El gran mal de la informació és que pot ser manipulada, que no hi ha cap tribunal que n’identifiqui la veracitat, i per tant la manipulació social és evident. Ja fa temps que la medicina tradicional té competència de les tècniques alternatives, així com ja fa temps que les farmacèutiques mouen el món. Què hi ha de cert o no en aquestes qüestions? És cert que la hiperactivitat és un trastorn nou a un fet vell? Ser un nen mogut?

És millor diagnosticar-los o no? Amb aquest text no vull fer apologia d’una creença, sinó, més aviat fer una mica d’autoreflexió i autocrítica. El nostre sistema educatiu és prou flexible per acceptar nens moguts, o que surtin de la dinàmica habitual del que entenem per a “comportament correcte”?

Pot ser que un nen amb hiperactivitat tingui poca concentració però molta agudesa mental? Què provoca la medicació del TDAH?

Com treballem amb un nen hiperactiu? Què potenciem, quines estratègies de compensació l’hi ensenyem? Com afrontem un examen, els deures, el dia a dia, les rutines.

La hiperactivitat està lligada a experiències viscudes?

Quan tinc tantes preguntes, que per més que busqui informació veig que tot es pot rebatre, em fio del meu instint. Quan estic davant d’un nen “diagnosticat” i d’un nen que no ho està me’ls miro, hi parlo, hi treballo, i per desgràcia moltes vegades no hi ha grans diferències. 
Que s’ha demostrat que els infants amb hiperactivitat tenen un cervell diferent? Sí, clar. S’explica per la gran quantitat d’impouds i oudpouds que tenen, o no? Com no hauria de ser diferent? El que encara a hores d’ara no entenc, és perquè els hem de convertir en nens amb cervell estàndard. No creiem en les seves capacitats? O és que ens molesta la gent ràpida, que és poc organitzada i caòtica? Ens molesta l’agudesa mental? Molesta als mestres que un infant amb TDAH pugui resoldre un problema de matemàtiques ràpidament sense massa procediments?

Experiència personal:
Abans de començar, ja us diré que no he treballat amb centenars de nens hiperactius, i que per tant no sóc una especialista en el tema. Però en tots els infants amb els quals he treballat he pogut trobar punts en comú:
- Incapacitat per concentrar-se en accions poc interessants per a ells, capacitat absoluta per concentrar-se en accions d'estímuls ràpids, com mirar la televisió, jugar a videojocs, o combinar diferents accions al mateix temps.
- Incapacitat per al perfeccionament. Capacitat per a acabar d'una manera ràpida i acceptable. 
- Detecció ràpida.
- Dificultós treballar correctament amb altres infants a classe, com més reduït és el grup millor. Necessiten molta atenció, o estímuls constants. 
- Pares amb trets hiperactius.
- Tenen la mateixa capacitat d'aprenentatge, però amb tècniques diferents.
- Poca constància.

Tècniques que em funcionen:

 - Ser àgil i ràpida:

Ja no es tracta de: fes aquesta fitxa, es tracta de, preguntes respostes llampec, aprenentatges ràpids, que requereixin una participació holística del cos i la ment. Aixequem-los de la cadira, fem-los passejar, o bé córrer mentre fem matemàtiques, càlcul, o bé inventem una història. 

- Asseure'ls en pilotes de pilates:

Una de les estratègies que m'ha funcionat més últimament, a part de dedicar-me a passejar per la classe com si dels peripatètics estiguéssim parlant, és seure en pilotes de pilates. Si senyores i senyors, pilotes de pilates! Resulta que la part motriu està contenta amb el balanceig i hi queda un racó per la concentració.


- Utilitzar tots els canals de percepció: auditiu, cinestèsic i visual

Si no entra per un canal, entrarà per un altre, i amb una mica de sort per tots tres, d'aquesta manera aprendrem a tots nivells i assolirem els coneixements d'una manera més permanent.

- No demanar la perfecció

No demanarem al peix que voli i a l'ocell que nedi, cada persona doncs, també tindrà les seves fortaleses i les seves debilitats, les debilitats de la persona hiperactiva serà la perfecció. Demanar-l'hi una presentació acurada, un treball revisat 10 vegades serà com demanar que emboliqui la lluna amb paper de plata, una feina cansada i inútil.

- Utilitzar tècniques relacionades amb la psicomotricitat.
Com ja hem dit abans, cal implicar el cos en l'aprenentatge.


L'escola i l'embut:
Aquest podria ser perfectament el títol d'un conte, malauradament no és un conte, és la nostra realitat. Una realitat on molts d'infants han de sortir del sistema públic i posar-se en mans de professionals privats, perquè l'escola no pot tenir en compte les seves necessitats especials.
A la nostra societat es produeix el que podríem anomenar com l'efecte embut, tot HA de passar per allà mateix i perquè hi pugui passar hem d'enquibir les idees, les particularitats i la creativitat. Això sí, acabat aquest procés tothom passa i tothom és igual. I els que no, doncs cap problema, els diagnostiquem i els donem pastilles.

Per a tots aquells que hagin arribat al final d'aquesta entrada -felicitats!- i pensin que no sé el que em dic, vull aclarir que:

1. Tinc claríssim que la hiperactivitat existeix, clar que sí, el que no tinc gaire clar és que sigui un trastorn d'aprenentatge. No he tingut CAP alumne que no aprengui (amb hiperactivitat o sense, l'aprenentatge és intrínsenc a l'ésser humà). Sí que és cert que no aprenen de la mateixa manera.

2. Tot el que he escrit està basat en la meva experiència personal i no pretenc adoctrinar ni crear una teoria, només posar sobre la taula, que cal llegir-nos-ho tot dues vegades. I que l'educació va més enllà de les pastilles i el cervell.

3. Per desgràcia i fins que l'escola no abandoni l'embut, caldrà buscar ajuda -moltes vegades privada- per tots aquests infants per tal de seguir amb la seva vida acadèmica de manera satisfactòria.



Enllaços d'interès:
http://proyectobaobab.es/wp-content/uploads/2014/10/addh_adultos.pdf
 http://www.psicothema.com/psicothema.asp?id=3092
 http://www.jmunozy.org/files/9/Necesidades_Educativas_Especificas/tdah/documentos/lenguaje_y_tdah.pdf
 http://www.aeped.es/sites/default/files/anales/50-2-7.pdf
 http://www.investigacion-psicopedagogica.org/revista/articulos/7/espannol/Art_7_92.pdf
 http://www.pap.es/files/1116-591-pdf/616.pdf
 http://www.medigraphic.com/pdfs/quirurgicas/rmq-2011/rmq111h.pdf

Bibliografia interessant:
http://www.amazon.com/ADHD-Fraud-Psychiatry-Patients-Children/dp/1412064589/ref=sr_1_1?ie=UTF8&s=books&qid=1272639250&sr=1-1

LA FELICITAT O COM PASSAR-SE LA VIDA ESPERANT QUE SIGUI DIVENDRES, NADAL O VACANCES

 
La felicitat és un concepte totalment subjectiu i força modern, no és inherent a l'ésser humà com a animal. És creat a través de la socialització, i sempre va contraposat i dualitzat amb la tristesa.

Quan diem que és totalment subjectiu és perquè depenent de la història de vida de cadascú el concepte felicitat canviarà, també varia al llarg de la vida, amb els anys i les circumstàncies, i fins i tot al llarg del dia. Per això podem trobar felicitat en molts moments:

* En la xocolata.

* En un petó.

* En un somriure.

* En la veu dels pares.

* En la vida familiar.

* En practicar esport.

* En un somni.

* En aixecar-se tard.

* En un viatge.

* En un retrobament.

* En tenir salut.

* En ajudar als altres.

*I un llarg etc.

-basat en opinions externes-

Què em fa feliç?

Però no només és subjectiu el que ens fa feliç, sinó que també n'és la definició que en tenim:

* És un moment en què et sents bé.

* No es busca, ni es troba, es crea.

* És un sentiment.

* És quan sembla que el pit t'hagi d'explotar.

* Quan no pots evitar somriure, siguis on siguis.

* És quan sents que tot va bé.

* Una sensació agradable.

* Unes pessigolles a l'estomac.

* Complir un somni.

* És gaudir de la vida

* És deixar-se portar.

* Sentir-se realitzat.

* Sentir-se estimat.

-basat en opinions externes-

Curiosament, o no, tothom respon de seguida, ningú s'ho pensa, i això ens demostra que ho tenim molt interioritzat, tothom sap la teoria de la felicitat, però quants de nosaltres ho posem en pràctica? Amb quina freqüència? Quins ítems tenim per saber quan som feliços o quan no?

De tant en tant surt alguna filosofia de vida que aposta per deixar-se fluir, per gaudir dels petits moments, aposta per ser feliços, per l'hedonisme. I sí, l'slow life és una d'aquestes filosofies, el no preocupar-se, el viure el moment, etc.
I tot això ho hem passat a l'educació -que està bé, no ens enganyem- però l'educació per la felicitat se'ns ha escapat de les mans. Sabeu quants llibres infantils hi ha que acabin amb la conclusió que cal valorar les coses petites? Moltíssims.
I a mi això em preocupa, per una banda penso que si n'hi ha tants, és que no ho fem (els adults!), i per l'altra penso que només amb llibres no ho aconseguirem. Volem que els infants s'emocionin en veure el mar? Que lluitin per aconseguir el que volen? Que sentin felicitat com a estat natural? Doncs senyores i senyors no estem construint la societat adequada, i això, tal com m'ho miro i ho veig és una contradicció.

No podem viure en un desert però demanar a les persones que nedin, no té sentit.

Clar que sí, és genial que avui sigui el dia de la felicitat, però la felicitat es conquereix cada dia, i no és fàcil, porta feina. I ja sabem que tampoc som líders per inculcar als infants la cultura de l'esforç, perquè pobrissons, no vull que s'hagi d'esforçar tant com ho vaig fer jo. Així que decidim fer postureo -com tot- i ens inventem el dia de la felicitat, que bonic. I a més a més l'ajunto amb l'arribada de la primavera, que tot reneix, i l'endemà és el dia mundial de la poesia. No hi pot haver perfecció més absoluta, però avui fa núvol. 

Me n'adono que en realitat la felicitat tal com ens la venen (exterioritzada gràcies a les xarxes socials) no deixa de ser una fal·làcia, alguna cosa com el pa i el circ romà, mentre la contemplem com a objectiu a la vida, no ens pararem a mirar al nostre voltant, perquè no mirarem el present, sempre mirarem allò al que hem d'arribar, com una panacea inabastable. I veig com eduquem en el futur (sense voler-ho, amb l'exemple), en allò que vindrà, i constantment posposem aquest objectiu anomenat felicitat. El posposem per la feina, per les obligacions, etc. I quan arriba el dia, les vacances, o la cosa especial, no ens adonem que hem perdut mil oportunitats de ser feliç.

I els petits se n'adonen, que nosaltres només som feliços a temporades i a estones, però els contes que els expliquem abans d'anar a dormir parlen sobre que ens ha de fer feliç tot (des d'aixecar-se al matí passant per veure una posta de sol i acabant en fer un petó), que cal valorar-ho tot, i ells ens deuen mirar i no deuen entendre res.

Hem pertorbat el que significa ser feliç i nedem en un desert sense saber on anem, ens hem desconnectat de les nostres sensacions i emocions, per adquirir una consciència global que ens utilitza per a produir en un sistema capitalista desenganxat de tota humanitat.

Que trist celebrar només un dia de la felicitat, perquè no creieu que naixem per ser feliços?

GIANNI RODARI

Un dels autors de referència a la literatura infantil és Gianni Rodari, si no en coneixeu el nom ben segur que recordareu alguns dels seus llibres.

L'Alícia Patapam en els contes

Contes per telèfon

 

Tirallongues del cel i la terra

Què té d'especial?
Existeixen moltes possibles classificacions pels llibres, però sens dubte una pot ser: llibres que es deixen emportar per la història, o llibres que creen la història a partir d'una idea. Rodari és dels primers, ell juga amb la història, i la deixa fluir fins al final, sense tenir en compte la racionalitat o el sentit comú.No mastega els contes fins a convertir-los a una succeció de paraules formulant frases, els deixa volar, els deixa viure i els deixa crèixer. Semàfors que es tornen blaus convidant a tothom a volar, parèntesis que es perden i no es troben, el món real i el fantàstic es barregen, etc.

Tot això i molt més és Rodari. Un autor a l'alçada dels seus lectors, els infants. Que com ell tenen molt més a oferir que un final previsible i una història corrent.

Us convido a deixar-vos endur per les paraules i perdre'us en una casa feta de gelat...

EL LÍMIT ÉS EL CEL

Avís per navegants: aquesta entrada és de caire més reflexiu que pràctic. I conté grans dosis de hipisme barrejats amb inconformisme social.

Quantes vegades hem sentit les següents frases?

                *Aquest nen no té límits.

                *Està provant on és el límit.

                *L'educació és posar límits.

I ens queixem que els infants no tinguin recursos? Ens queixem que cada vegada són menys creatius? Clar. Han trobat el límit.

Cada vegada que limitem a un infant es mor una oportunitat de crèixer, de ser autònom, de ser valent, es mor el nen curiós, el nen que busca el nen que se n'ensurt.

Però el problema ja no és que ens dediquem a posar límits a tord i a dret com si els nens fossin estúpids o no tinguessin sentit comú. El problema és que convivim amb una societat adulta plena de límits, de conviccions caduques i de protocols que se'ns han escapat de les mans.

Fa poc un nena em preguntava perquè era de mala educació que la gent portés coses al cap en llocs tancats, com ara barrets, o mocadors. Sincerament, no vaig saber què respondre: un simple perquè així és reina, no era suficient. Explicar que és un fet cultural tampoc em serveix ara amb la globalització, què dirà aquesta nena si veu un hiyab? Que és de mala educació? -de veritat?-. Per tan se l'hi explica que hi ha coses que són però que no tenen sentit?. 

En el meu cas vaig optar per la part pràctica, l'hi vaig explicar que si portaves un barret molt gran, o un mocador, o una diadema (etc.) podia passar que no veiessis els ulls de la persona que parlava i que això disminuïa la comunicació. Vam fer un petit exercici per demostrar el poder dels ulls en la comunicació i vam donar per tancat el tema.

Però veure dia darrera dia com ens dediquem a tancar-nos, a limitar-nos, em destrossa. A mi que no em venguin que posar límits és educar. Els límits són per no molestar, que ho sé jo. 

Qui és que vol un infant que es passi amb les preguntes? Qui vol un adult que qüestioni les males decisions del seu cap? Qui vol algú que surti de la norma? 

Ningú, així que ens dediquem a posar-nos límits, a estandaritzar-nos, a descrèixer en comptes de créixer. Estem creant infants egoistes, poc cooperatius, sense tolerància a la frustració, sense imaginació, acostumats a obeir sense valorar ni preguntar, infants que en el fons ens són còmodes als adults -perquè ja se sap que massa soroll no ens agrada-.

Posem un exemple pràctic:

*Pinta aquesta rodona (i després de la rodona, ve el quadrat, el rectangle, el triangle, etc.)  i no surtis de la línia.

I PER QUÈ NO? Perquè no podem sortir de la línia, és perillós? Hi ha llops fora de la línia? Ens saltem alguna norma? 

I jo em pregunto: No podem treballar la psicomotricitat fina d'una altra manera? No podem aprendre què és una rodona amb unes altres tècniques, potser més holístiques?

Per exemple:

Un exercici passat a diverses persones d'edats diferents:

1. Pinta la rodona sense sortir de la línia

2. Pinta la rodona

3. Juga amb la rodona

Aquí teniu el resultat de la primera premisa, com veieu l'únic que fem és estandaritzar, de què ens serveixen 20 rodones iguals?:

Aquí teniu el resultat de la segona premisa, com veureu al donar menys instruccions/límits comencen a sorgir altres conceptes, ja podem pensar com la volem pintar:

Aquí teniu el resultat de la tercera premisa, veiem que les opcions són molt extenses i que la creativitat i llibertat hi juguen un paper molt important:

Amb tota aquesta reflexió en cap moment vull ni tan sols insinuar que no calgui educar els infants, cal ensenyar valors que els ajudin a descobrir-se (i per tant a controlar els seus processos personals) i a conviure amb l'entorn d'una manera harmònica i respectuosa.

Posar límits ens limita? Si posem límits limitem?