TIPI (TECHNIQUE D'IDENTIFICATION SENSORIELLE DES PEURS INCONSCIENTES)

Avui he assistit, després d'anar a una sessió informativa a una sessió fomativa de la tècnica TIPI. És a dir la tècnica d'identificació sensorial de les pors incoscients.
I tot plegat no para de confirmar-nos el que tots intuim, amb aquest afany de crèixer de sofisticar-nos hem perdut part de la nostra pròpia naturalitat, ens hem desconnectat de nosaltres, i ens dediquem a racionalitzar els problemes, ens dediquem a evitar-nos el dolor bloquejant-lo.
Fòbies, pors, angoixes... Tothom té por, això és cert. Però i si ho poguéssim superar? I si la por només necessita sortir una vegada, però nosaltres per tenir-ho tot controlat no la deixem i aleshores no la podem superar mai a la vida? Què passa si sense saber-ho ens estem fent mal?
Tenim tanta por a passar-ho malament que ens anem posant cuirasses, o ens anem limitant perquè ens sembla que si ens construim un castell ningú ens podrà fer mal (LA MALEÏDA ZONA DE CONFORT).

Jo tinc sort. Fa un any que aprenc a viure deixant-me sentir, acceptant el que tinc a dins, sigui bo o dolent, ho deixo passar, sabent que en molts casos no hi puc fer més. Aquest aprenentatge no ha estat fàcil, ni crec que s'acabi mai, perquè sovint m'he de recordar que el control només és l'eina dels cobards. I jo sóc una cobarda en rehabilitació.

Avui sortint de la formació, tenia ganes de sentir por per posar en pràctica la tècnica i poder començar a difondre-la en cas que funcionés. (Us imagineu un món sense pors?) I és clar, no s'ha fet esperar gaire i ho he provat... M'he retirat de la por, he buscat un lloc tranquil, he tancat els ulls i m'he col·locat com a observadora del meu cos. Tenia una pressió a la panxa, la respiració accelerada i suor freda. Aquestes són les meves sensacions quan tinc por. Res de racionalitzar, res de pensar, res d'intel·lectualitzar, només deixar que el meu cos -que és molt savi- fés el que necessitava fer per processar aquella por. Recordo que quan ha acabat, m'he sentit tranquil·la i he sabut que aquesta por en concret ja no em feia mal. No sabria dir si tornarà a aparèixer, però ara la penso i només em fa riure d'emoció pel camí fet. Properament tinc intenció de no controlar cap por, ans al contrari.

El perquè el TIPI?
Perquè és natural.
És ràpid i eficaç.
Només es fa una vegada per por.

Us deixo un regitzell d'articles perquè val la pena fer una mica de recerca:
Pàgina oficial TIPI en castellà
Entrevista a Luc Nicon descobridor del TIPI
Explicació oficial de la tècnica TIPI

EL VEÍ LLEGEIX UN LLIBRE

Quan canvies de casa o de pis mires la situació, el preu, l'higiene de l'escala, la decoració, les vistes, ho mires tot. Però tots en secret pensem que de la mateixa manera que et presenten el teu nou habitatge abans de dir el "sí" caldria conèixer els veïns. Perquè de veïns n'hi ha de molts estils.


*Tenim veïns simpàtics i atents, disposats a passar-te sal quan et falta o una mica de pasta si et quedes sense menjar.

*També existeix el/la lligón/a, que cada divendres i dissabte torna taaard taaard i molt ben acompanyat/da.

*El/la músic, que t'encanta, però lluny de la teva escala a ser possible.

*El/la veí/na tímid/antipàtic -mai ho sabràs- que quan et troba per l'escala et saluda amb un gest semblant a una mena d'espasme involuntari.

*El/la que té MOLTES mascotes -sorolloses-.

*El/la que SEMPRE fa obres.

*I hi ha el/la veí/na que l'hi pots deixar les claus i compartir una cervesa al final del dia.

El món dels veïns és de novel·la o de sèrie -com ja hem vist infinitat de vegades-, però el que no ens plantegem dels veïns és que nosaltres també ho som: quina mena de veí/veïna sóc? Ens passem la vida mirant cap enfora, quan gairebé tots els problemes es podrien resoldre si responguéssim a la pregunta "què puc fer-hi jo?".

Aquest conte de Koen Van Biesen ens parla de veïns, de veïns molt diferents, i com ja passa al llibre de la Muriel Barbery que es creen relacions especials entre els nens i els adults que viuen en un mateix edifici, en aquest conte ens parla d'una bonica relació entre dos veïns sense massa en comú.

Mentre el llegeixes, la il·lustració et sedueix, la història et fa riure, però sobretot, notes que hi ha una lliçó latent entre les paraules, una espècie de: actua, si no t'agrada... canvia-ho. 

Quina mania la que tenim tots en pensar que la nostra vida és així per les accions dels altres.

Com treballem el llibre?
Aquest llibre és molt agraït d'explicar, amb moltes onomatopeies i frases que es repeteixen, és ideal per passar una bona estona abans d'anar a dormir. 
És interessant treballar també amb els matisos, com ara: el veí truca la porta/el veí enfadat truca la porta. (La trucarà de la mateixa manera?)
També podem jugar amb els futurs... què farà? Què faries? (Abans de girar pàgina)

Si tenim temps i espai podem explicar/interpretar:
Mentre jo explico tu actues.
Per acabar, és divertit mirar-se el llibre des del punt de vista del gos.

I fins aquí els espòilers, més i millor a: El veí llegeix un llibre de Koen Van Biesen

UN PETIT CHAPERON ROUGE

Fa cosa d'un mes em vaig topar amb una petita llibreria infantil a un poblet de França. Mentre vagava entre llibres vaig trobar un tresor: una versió alternativa de la mítica caputxeta vermella. És un conte de lletra lligada amb un format molt infantilitzat (tot pintat amb colors i escrit amb una tipografia infantil) però d'infantil en té poc.

Un petit chaperon rouge de l'autora Marjolaine Leray

Tot i que el plantejament de la història és el de tota la vida: el llop es vol menjar la caputxeta. El relat no avança com tots ens podem esperar, perquè l'única cosa que ens recorda a la caputxeta de sempre, és el color de la capa que porta, i el seu antagonista, el llop. 

En aquesta història ens trobem una caputxeta astuta, despreocupada, ràpida, autònoma i fins i tot una mica maquiavèl·lica. Sobretot, una caputxeta que no és rascatada per cap caçador, i que en cap moment té por, sinó que manté la calma i la serenitat durant tota l'estona.

Les il·lustracions són formidables, els ulls de la caputxeta no apareixen mai, però és un personatge amb una força increïble que transmet al lector tots els sentiments i els pensaments. 

Un conte molt recomanable i a un preu molt assequible. 

A qui agradarà? Als més grans, a partir de 10 anys. (Segons el meu punt de vista, tot i que en algunes fitxes diu a partir de 3 anys.)

Què treballem? Aquest conte ens servirà per treballar els punts de vista i la mediació de conflictes. 

   Activitat 1: comparar el conte clàssic amb aquesta versió. Quines diferències     trobem? Què és el que fa que el final sigui diferent?

  Activitat 2: reflexionar el que fa la caputxeta amb el llop i el significat de l'última paraula "naif".

  Activitat 3: crear una versió alternativa d'un conte clàssic per exemple la Ventafocs. Què hagués passat si s'hagués rebel·lat contra les germanastres?

Passeu un molt bon diumenge electoral.