RES ÉS OBLIGATORI

Avui m'agradaria compartir una reflexió amb vosaltres.

Tinc unes companyes de feina que són genials i de tan en tan deixen anar frases com aquestes, PAM, res és obligatori. I quanta raó que tens Montse.

Us proposo un exercici. Agafeu un paper, i anoteu tot allò que feu al dia perquè penseu que és obligatori.

Vinga valents!

Ho teniu? Bé, ara penseu que tot això ho feu perquè vosaltres ho heu decidit. Voleu eliminar alguna cosa? Compensa?

En el post de la setmana passada us explicava que hi ha vegades que la vida és Matrix, que et trobes en situacions que tu no controles i que el marge de maniobra enfront el "destí" és molt petit.
Bé, jo crec que el marge de maniobra es troba en el dia a dia, en les petites coses i sobretot es troba connectant amb un mateix. 
Amb aquest exercici ens fem més conscients que la nostra realitat es construeix responsabilitzant-nos del propis actes, viure la vida connectat amb un mateix és gaudir-la, és sentir-la i és estimar-la. Perquè quan ens fem conscients del nostre present sempre estem al lloc que ens toca.

Que tingueu un molt bon dimarts!

EL QUE HAGI DE SER, SERÀ

Primer de tot bon dia, sí, plou, sí, fa vent, sí, fa fred. Però com diu la Lucia Be els dilluns són menys dilluns si són amb els llavis pintats de vermell. Així que ja ho sabeu, pintallavis a la mà i a gaudir del dia.

Fa dies que sento que estic a Matrix, que d'aquesta vida només hi ha un percentatge molt petit que controli jo (i com ja sabeu sóc una controladora compulsiva en rehabilitació) i això no sé si m'espanta o m'agrada. Sovint, observant les meves amistats i a mi mateixa, penso que independentment de les pròpies decisions la vida et porta on havies d'estar. Així, amb OBLIGACIÓ. Perquè és cert, cadascú té un lloc, un lloc a la família, un lloc a la feina, un lloc al grup d'amics... I quan ens desordenem el sistema es penja i les coses no et surten precisament bé. Us heu fixat que de cop, algú l'hi surt tot bé? La vida l'hi somriu? Això és que està ordenat, al seu lloc, fent el seu paper.  Quina tristor... és com si hi hagués una sala enorme amb un arxiu de cada persona amb un fi, un objectiu a complir (i ja no entrem en temes sistèmics perquè no acabaria mai l'entrada). Deu ser una mica així:

Tinc una amiga que diu que l'hi encanta que tot sigui així, diu que ella flueix i es deixa portar, secretament sento que ella és la intel·ligent aquí. Diga-l'hi determinisme, diga-l'hi destí, però el cas és que hi ha masses proves que la nostra vida en realitat està molt escollida. I que tot passa per algun motiu.

I doncs, si és així, quina és la nostra feina? I quin paper juguem nosaltres? 

Potser no podrem escollir de qui estar enamorats, ni la nostra professió, ni els nostres aprenentatges, potser el marge és molt petit, però si més no, encara podem escollir de quin color pintar-nos els llavis en dies de pluja.

 Que tingueu un molt bon dilluns!