El món no està pensat per a persones soles, la solteria només és un pas abans de la parella. I estar sol és considerat trist i avorrit. Tots els ítems publicitaris ens adverteixen que cal posar-se les piles, que estar sol "no mola" i que alguna cosa molt greu et passa si no tens parella.
He estat un mes fora fent turisme (res de trobar-se a un mateix, que això ja ho pots fer a qualsevol lloc del món), però resulta que després de l'experiència, he caminat pels carrers de sempre i els he trobat molt diferents, fins que he entés que el que havia canviat -i encara no entenc com- era jo.
He fet molts aprenentatges, certament, viatjar és imprescindible per obrir ments, trencar estereotips, espavilar-se, conèixer, etc. Però viatjar sol -no, el camino de Santiago no compta- és un altre món.
Aprens tantes coses, que a dia d'avui i sense parar de reflexionar-hi, encara no puc abarcar tot l'abast que té.
Perquè recomanar l'experiència?
Primer i més important és per trencar estereotips, com:
*Pobra, viatja sola perquè no té parella
*Pobra, viatja sola perquè no té amics
(Sí, sempre comença amb pobra, divertidíssim)
2. Ets tu, sense els altres.
És a dir, et trobes a tu, sense l'amotllament que normalment tenim amb la societat, tothom té una part de la personalitat que acaba magnificant perquè als altres els resulta més còmode, o bé, algun punt que no havies explotat perquè no tocava, o perquè no trobava el lloc al teu entorn. Quan viatges sol, et trobes a tu sense contaminacions, només a tu tal i com ets. Així que el camí de l'acceptació és més fàcil i plaent.
3. T'espaviles.
Amb tot! Idiomes, indicacions, conflictes, problemes, gestions. No pots culpar a ningú, ni cridar quan alguna cosa no et surt bé, així que de gestió n'aprens el que no està escrit. Acabes veient que posar cara de pal no et soluciona res. I miraculosament, tot pren la màgia d'un gran somriure, encara que acabis de perdre un vol.
4. Ets lliure.
Sovint donem la nostra llibertat sense ni tan sols entendre què significa. El curiòs del cas, és que l'entreguem a canvi de control. Quan viatges sol, la llibertat és tan aclaparadora que espanta i emociona a parts iguals. Quan t'adones que no has de retre comptes a ningú, que no cal esperar, que no cal RES. Que si les coses passen és perquè tu fas que passin. La sensació de responsabilitat absoluta fa que el teu cervell faci un gir de 180º. T'alliberes, al·lucinant. (Sí, senyors, es pot viatjar a París sense ni tan sols acostar-te a la Torre Eiffel).
I què és millor?
Quan em pregunten què és millor si viatjar sol o acompanyat, sempre responc que és diferent. Evidentment que viatjant sola et perds algunes coses (com la mítica "conversa amb vistes", que bonic que és parlar de la vida al costat d'un imponent paisatge) però en guanyes d'altres. El que si que és segur és que és molt millor, SEMPRE, viatjar sol que mal acompanyat.
Per últim, acabo el post amb una petita reflexió. Sovint em confonien per italiana, però un noi d'una manera encertadíssima va dir:
podries ser italiana, però les italianes no viatgen soles.
Així doncs, viatjar sol/a és cultural?
